EL CÀTAR IMPERFECTE De Víctor Almela

EL CÀTAR IMPERFECTE, DE VÍCTOR AMELA. PER CONXITA SOLANS.

Comparteix aquest post...

EL CÀTAR IMPERFECTE

De Víctor Almela.

 

Els catars moviment herètic que es manisfetà a principis del segle XI,  han inspirat des de el segle XIX una gran interès,  pel dissortat final  d’un moviment  que va rebutjar l’opulència  en que vivia  l’església catòlica medieval, fins enfrontar-se als seus dogmes, enfrontament que acabaria amb la seva aniquilació.  Una amplíssima relació de llibres publicats des de  aquest període, que abasten des de la investigació històrica fins a la novel·la, mostra la indiscutible atracció que  la heretgia albigense, com fou coneguda pel seus contemporanis, exercies sobre investigadors i lectors de tots els estaments socials.

 

Victor Almela, conegut per la seva participació en els mitjans de comunicació, televisió i premsa, així com  per la seva obra literària, basteix la seva novel·la amb dos fets que afecten directament als seus avantpassats. Descendent de una familia del Forcall, vila de la província de Castelló situada a l’oest,  i a pocs quilometres de Morella, Almela explica en la introducció de la seva obra,  la troballa a la seva casa d’un antic ganivet amb una inscripció que despertaria el seu interès.

Cercant  l’arbre genealògic  de la seva família, descobreix que es remunta fins a principis del segle XIV, coincidint  amb el moment amb que un Perfecte,  Guillem Belibasta, natural de Corbiers, en el Llanguedoc, fugitiu de la Inquisició i de la justícia laica,  per pertànyer a la secta herètica i per assassinat, arriba a Morella on s’instal·la fins ser descobert per un enviat de l’arquebisbe de Narbona, Jacques Fornier, mes tard elegit papa Benedicte XII,  per tal d’obligar-lo a retornar per ser castigat pel seus crims.

 

Qui eren els catars? El seu origen comença a donar senyals de vida a França, Occitània i Itàlia. S’escampà, per Alemanya, Anglaterra i per determinades regions de Catalunya i pel sud de l’Ebre, després de la conquesta de València per Jaume I.

 

El catarisme fou un neomaniqueisme, transmès des de les esglésies dualistes bogomiles de Macedònia i de Bulgària, d’alli exportat a Itàlia i per les rutes comercials introduït a Itàlia i a Occitània on prengué una gran embranzida. El bogomilisme, es remunta a  l’antic maniqueisme a través de l’heretgia pauliciana. Aquesta filiació fou admesa pels clergues dels catolicisme i també pels mateixos catars.

Des de el Garona fins a l Ròdan, tot el territori fou conquerit per la doctrina herètica. Una de les seves característiques fou el paper de les dones dins la jerarquia càtara, tractades com iguals. Les dones tenien la mateixa condició civil que els homes, i arribar a exercir de Perfectes, dins els dogmes i organització de la seva religió.

Radicals en les seves idees i dotats d’una profunda espiritualitat, els catars rebutjaven el materialisme, tractaven com a iguals a les dones, defensaven l’amor lliure i afirmaven que l’infern no existia. Però sobretot, aquests rebels van posar en dubte l’autoritat de l’Església i la seva concepció del bè i del mal, provocant amb això que es trontollés el sistema de valors imposats. Davant tal situació, Inocenci III, recolzat pels senyors feudals, va promoure unes campanyes bèl·liques que, de 1209 a 1229, van exercir amb èxit la seva missió: exterminar el catarisme

 

En el moment que Victor Almela situa el personatge de la seva novel·la el catarisme està en la seva fase final. Quan Belibasta comet el  crim que l’obliga a fugir, els perfectes  que tenien cura dels creients que vivien en la clandestinitat, amagant la seva fe, ja no tenien llars ni bisbes, ni refugis en els cims de les muntanyes, portaven una vida dura de prevenció permanent i de desplaçaments de nit per por  a ser detectats. De totes les funcions que podien exercir només  acabaria la seva raó de ser l’administració del consolamentum als moribunds, ja que els creients sempre havien volgut tenir una bon final, una bona fi, per estar més a prop de  Deu en la següent encarnació terrena.

 

Victor Almela utilitza un personatge històric, per bastir l’argument de la seva obra,  el perfecte Gillem Belibaste, sobre el qual ja s’ha publicat una novel·la, “ Belibaste “ escrita per Henri Gougant, tant mateix, l’any 2000, el periodista canadec  Stephen O’Shea, va escriure un llibre sobre els catars, Los cataros. La herejia perfecta, en la que dedica tot un capitol al personate de Belibaste.

 

Tot i que en els arxius de la Inquisició no consta la transcripció de l’interrogatori de Guillem Belibaste, si que es troba l’informe que Arnau Sicre va lliurar a Jacques Fournier a l’octubre de 1321, així com també consta el testimoni de Pierre Maury, detingut a Mallorca dos anys després. Belibaste fou cremat en el castell de Villerouge-Termens, lloc on cada any, un cap de setmana de juliol, se’l crema en efígie.

 

La novel·la està redactada amb un llenguatge més propi de l’estil periodístic que l‘emprat per la literatura. El titol de la novel·la El càtaro imperfecto, dona una pista sobre el personatge de la novel·la  que ocupa les més de dos centes pàgines del llibre que es llegeix amb facilitat, encara que de vegades dona la sensació de que els diàlegs són una mica forçats per donar cos a la historia de l’últim pefecte. Ben documentat en quan a dates i personatges, dona la posibilitat al lector interessat en la historia dels catars,  d’aprofundir en el seu coneixement. Una bona idea ha estat  introduir un mapa que facilita al lector poder  resseguir l’ample periple efectuat pel protagonista des de la fugida  de Carcassona fins arribar a les nostres contrades.

 

Conxita Solans

2 Commentarios

  1. El vaig llegir fa més d’un any i va ser una lectura molt emocionant perquè els llocs dels fets són tan familiars que fa que te en fons és més dins de la història

  2. Hace mucho que lo leí y la verdad es que me gusto mucho, no es pesado en absoluto y la historia fluye con facilidad, ademas no es largo, ya que historias de este estilo, cuando se hacen más largas, se termina por perder el hilo y se desdibuja la historia.

    Tengo una anécdota al respecto. Durante meses este libro estuvo compartiendo balda en la estantería con el Maestro del Prado de Javier Sierra, hasta que me puse con los dos. La verdad es que en apenas una semana me los termine. Leí primero el de Victor Amela y después el de Javier Sierra y los dos tienen un nexo de unión, ya que en el capitulo 15 del libro de Javier Sierra hace referencia a los cataros. Así que fue una buena idea empezar por el de Victor Amela y seguir por el de Javier Sierra, así cuando llegue al citado capitulo, ya tenia una cierta idea de que y quienes fueron los cataros.

    Debo destacar que ambos libros son muy recomendables, el de Victor, por descubrirte una manera de ser y pensar diferente, que ha pasado por la historia sin pena ni gloria (claramente eclipso por una época oscura como la Edad Media donde la Inquisición o Los Templarios se llevan gran parte de las miradas) y el de Javier es una visita al museo diferente, con un trasfondo interesante y misterioso, digno de una novela de intriga. Dos grandes escritores, sin duda.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *