MARIOLA NOS ENTREVISTA A FRANCESC MOMPÓ (POEMARI INSECTOSTOMIA) I A ÀNGELS MORENO (EPILOGISTA)

Presentacions Espai 20 mins, 37 segs
Mariola Nos Mateu

MARIOLA NOS ENTREVISTA A FRANCESC MOMPÓ (POEMARI INSECTOSTOMIA) I A ÀNGELS MORENO (EPILOGISTA).

En una tarda que podríem qualificar de màgica, Francesc Mompó va presentar el seu últim llibre de poemes que porta per títol “Insectostomia”. Prologat per Pere Bessó i epilogat per Àngels Moreno vam poder, prèviament a la presentació, xerrar amb ells. Adjuntem l’entrevista.

Donar les gràcies a Francesc, al públic assistent i a Àngels per l’excel·lent presentació. Tot un regal poètic.

NOTES PER AL’INSECTEPOETA. PER PERE BESSÓ

INSECTOSTOMIA

 El mosquit sap ben bé que, tot i petit,  
és una au de rapinya. 
Al capdavall, però, 
ell només agafa la seua panxada, 
no s’emporta la meua sang al banc.

(D.H.Lawrence)

I encara més, afegesc amb relectura meua del poeta anglés: ‘si els homes foren tan homes com els insectes, insectes, pagaria la pena d’observar-ne’. En efecte, des de les cultures més antigues i llunyanes  l’home –i el poeta, en concret- ha sentit sempre una fascinació pel món de les bestioles, en diríem una certa relació de mirada com d’encantament, una certa empatia, però també a voltes un refús. Els insectes han estat un material d’inventari en totes les literatures i és difícil de trobar un panorama de la literatura universal una tipologia de gènere que no en tinga cap referència: des dels contes de fades, fins a la literatura de la ciència ficció, faules i apòlegs, contalles; de la lírica més encesa a la cançó popular fins a refranys o acudits.

De l’oralitat a l’escriptura, la referència a aquests éssers menuts ha contribuït a marcar el pensament domèstic humà. I en la literatura catalana des del seu començament trobem referències adients que es prolonguen fins a la més rabiosa contemporaneïtat. Així, Maragall, Carner, Salvat-Papasseit, Brossa, entre d’altres, trobaren la magnificència dels insectaris dins de l’avantguarda. No hauré d’oblidar la seua presència en poetes com Valls i Jordà, l’Estellés o Llompart.

El treball de poètica ‘escolàstica’ de Francesc Mompó al voltant dels insectes, tanmateix, té un punt de partida diferent al de la majoria de poetes esmentats o repensats: no s’hi tracta de dignificar en un poema un tal insecte com, per exemple, el mosquit o la formiga, el grill o la papallona, i posar tot el nostre món referencial al seu abast. Francesc Mompó prefereix fer-ne la tria, l’inventari dels seus animalots més propers des de la infantesa.  És a dir, no es tracta de trobar un text d’un poeta interessant que alguna vegada hi donara cabuda i així arrodonir amb un punt d’esteticisme.  No. Això duria a parlar de la diferència entre el poeta urbanita i el poeta de vila. I és que per a aquest segon, és més fàcil comprendre la presència dels insectes casolans en la rememoració del paradisos perduts de la infantesa.

Un altre punt a remarcar a favor de la diferència és l’encoblament d’allò del món clàssic i actual (amb ressò d’avantguarda) en el tractament de l’escriptura: d’una banda, l’elecció/assumpció de la brevetat amb el parell de versos que conforma la uniformitat de tots i cadascun dels poemes. Mompó, que ja havia tastat aquesta característica del haiku, prefereix ara el parell de versos tot acostant-s’hi als dístics elegíacs, més enllà de l’obligació de la summa d’hexàmetre més pentàmetre grecollatí. El poeta fa servir, però, dues línies –lines– que excedeixen el vers nostrat, i que en molts casos, més que no una tendència libèrrima a la prosa, són la summa en la mateixa línia de versos codificats.

     ‘Veig el rastre de la serp hivernal (10)/ sobre la roca (4)’

I, d’altra, la progressió de la lectura, com d’un viatge iniciàtic del propi autor a través de cadascun dels insectes perquè, al capdavall els lectors s’hi troben amb l’aparició del darrer, sorprenent, o no tant: l’insecte poeta. Viatge que no refusa, però, la nostra implicació en el seguiment dels falsos dístics a plaer. La reivindicació del joc que ens hi proposa el propi autor:

‘Faig punta i taló als corrals dels jocs del fetge’ (II)…

Al llarg del poemari ens hem de trobar amb un sentit ben delicat en el tractament dels versos: podríem dir que el guany suficient és en principi ordenador formal de la retòrica. En aquest poemari, més que no en els seus anteriors treballs, la tasca de l’escriptura no només naix de la voluntat d’estil sinó que encara fa testimoniatge de la càrrega identitària del poeta que (re)viu en els versos. I tot i que no es tracta de fer un rol dels mecanismes emprats, els comentaré ociosament.

Respecte de l’estructura formal cal, abans que res, assenyalar l’acomodament de la composició analiticosintètica: l’anàlisi correspon a l’extensió del dos versos, excepte  la breu síntesi al final de la segona línia. Aquesta estructura mereixeria un tractament abundós que excediriael pròleg. L’estudi de contrast de l’estructura sintètica és d’una varietat aclaparadora; amb predomini, però, de les proposicions nominals absolutes. A tall d’exemple, vegem  LXVI, un text digne de comentari ni que fos per l’exuberància de l’adjectiu en la zona analítica :

‘Àgil, fenent, orgullosa, sensible, delicada quan cal, el damer roig

tasta la dolcesa oculta de la margarida. Melodia de silencis.’

                                         ***

Ja el mateix títol del poemari, ‘Insectostomia’,  mereix comentari a banda. Oscar Lopes ens ensenyava al voltant de la importància de la ‘semiòtica del títol’, i ací guanya, a més, el plus de tractament del nivell de llenguatge científic amb la mescla o la síntesi amb el nivell literari propi de la poesia, com es pot veure al llarg de la lectura.

La immensa majoria dels textos impliquen la veu en primera persona a través de la forma verbal, allò que és una apertura radical i subjectivaperò, en ocasions, el jo líric adopta en un desdoblament convenient la segona persona del verb i, fins i tot, l’aparent distanciament de la tercera, amb tensió objectivitzadora, amb què plaça l’observació i descripció d’alguns trets dels insectes, tot coadjuvant, fins i tot, a un incipient to narratiu, que és remarcable quan l’autor, en comptes del totpoderós present, empra formes verbals del passat, perfectives i imperfectives.

Alguns trets de la morfosintaxi del text: el paper substanciós del vocatiu, fins i tot remarcant el consell o admonició i, complint un acostament de l’insecte cantat al lector, un tret indiciari de diàleg o una mostració del desafecte del poeta (Corc, XXV):

‘Del Castell al tronc ans per fer forats i clots en la glotis de l’arrel

Que per cap bé ens visites, corc cabró. Bon colp de falç.’

El paper de l’adjectiu és d’assenyalar-hi amb rigor. Una riquesa d’adjectius connotadors amb tots els recursos desplegats en forma i contingut: atributs, epítets, cromàtics, doble adjectivació, superlatius però també algun que altre adjectiu culte que arrodoneix l’escassa ‘atmòsferacientifista’ dels textos (Lluerna, VI):

‘Cloc les parpelles de la gàbia intercostal

on serve lluernes de dolor. Daguerrotips lumínics.’

Pel que fa a la tipologia de les figures: en primer lloc, la rellevància de les metàfores, de gran riquesa creadora, malgrat alguna lexicalitzada. Metàfores des de les pures, a l’A de B o metàfores encadenades A de B de C. Paga la pena comentar que no poques voltes hi trobem metàfores que també suposen el procés d’animació: ‘badalls de la indecisió’ ‘prestatges del plor’, o joc de contraris i punts de sinestèsies: ‘campanades de silenci’. Vegem Borinot, XV, que en la seua excelsitud em recorda el conte ‘L’amor és cec’ de Boris Vian:

‘Ai, veia tantes vegades el borinot de les pupil·les de l’arbre

Topetant amb el vent de la vellesa. M’he tret els ulls.’

Fins i tot, la musicalitat externa dels versos es rejuga amb tota mena d’harmonies, cromatisme vocàlic o al·literació (Llangot, LXIII):

‘Llangueix el llangot llagotejant lleis i lloc o lleny al llac

 On trencar la cònica mimesi del cap. Aquella mudesa sonora.’

Finalment, un tret remarcable en l’escriptura de Francesc Mompó es la diversitat del tractament de l’humor. A penes, l’humor blanc (Dard Ros, XLIX):

‘El dard ros es llança sobre la flor pol·linitzant-la masculinament

Amb la seua espiritrompa. Les flors vénen de París.’

O amb el seny de la nostàlgia, tot recordant l’Estellés (Milpeus, LI):

‘Sent les mil petjades a la vegada expandir-se pels àtoms de plàstic

amb què em cobresc la vida. Encara tantes coses.’

Tampoc no s’està l’autor d’usar les referències prou explícites en els dístics: Machado (Cigala, XXII), Rimbaud, Artaud, Ducasse (Mosques, XXI) o de tarannà polític ‘Bon colp de falç’ (Corc, XXV), ‘Àlbum de la morta viva’ (Llombart)… Vegem-ne una reescriptura de l’insecte nacionalitari (Vespa, XXVII):

‘Inocules la malícia de l’estirp al rostre invasor

Que et destrossa el poble. Ai, vespa justiciera.’

Ens trobem, al capdavall, amb un registre significatiu que ens duu des de la ironia, la visió paròdica o satiricoburlesca de l’insecte a un tractament a voltes hiperbòlic. És el fil de cert descreïment de natura: sobretot, quan ens trobem davant de la humanització de l’insecte com a l’altra cara de la insectització del poeta.  En aquest sentit, recomane la lectura transgressora del darrer poema (Insecte poeta, XCIX) que, sense dubte, és lectura recalcitrant de l’ ‘ofici de viure’ i l’ ‘ofici de poeta’:

‘De vius colors, la nimfa de l’insecte poeta depreda versos

per esdevenir papallona de cenacles. De cuc a llimac.’      

PERE BESSÓ 

Mislata, 30 Setembre 2016

LA POESIA COM A EXCAVACIÓ.

LLOC, LLUM, TEMPS

Text al voltant de la presentació d’Insectostomia. Per Àngels Moreno. 

11082616_10206200513628697_6343321047304441342_n

INTRODUCCIÓ

Desitjaria que, comper a alguns autors, parlar sobre poesia –ja sigui d’altres o la pròpia- fos més senzill, almenys tan senzill com per a haver de prescindir d’aquest text que, forçosament, he d’escriure per mantenir un ordre lògic entre les idees que voldria exposar, però, sent una mica tolerant amb mi mateixa, no puc deixar de caure en l’evidència que, sigui com sigui, enllà d’anècdotes que més o menys poden allargassar un parlament, esbudellar un llibre de poemes comporta haver de deixar de banda, per al meu entendre, ràpidament l’objecte que va motivar la creació per anar fent una arqueologia d’allò a què, conforme entenem alguns, s’ha d’acostar el poema. I precisament aquí, crec, rau la complicació: presentar un poemari és presentar la poesia.

Abans que res, m’agradaria presentar-vos l’autor, tot i que alguns de vosaltres ja el coneixeu. Francesc Mompó i Valls va nàixer a l’Olleria (Vall d’Albaida). Estudià batxillerat a Albaida i, en acabant, es traslladà a València on es graduà en Psicologia. És llicencià en filosofia i ciències de l’educació i més endavant obtingué la titulació de professor de llengua i literatura catalana.Té diversos treballs tècnics i de creació publicats: articles de crítica literària; llibres d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, Joan Brossa, Joan Valls i Jordà publicats per la Forest d’Arana o poemes publicats en diverses revistes del país com ara Tendur, On brama la tonyina, Marxa Popular fallera, Brúixola… Ha participat en diversos actes cívic-culturals arreu del país: en les tertúlies poètiques de la Forest d’Arana; en actes organitzats pel col·lectiu l’Olla; en homenatges a Fuster, Estellés, Brossa o Joan Valls i en actes organitzats per la Real Societat Econòmica d’Amics del País; Escriptors al Terrat; Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians per la difusió de la literatura catalana al País Valencià. És vocal de la Junta Directiva pel País Valencià de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Ha publicat el poemari Viàtic marí, De la fusta a l’aigua, 55 maneres de mirar València, Suc de magrana, Atlàntic i aquest poemari que ara us presento; ha estat inclòs en l’antologia bilingüe catalano-portuguesa Mare Omnium i en el volum narratiu 22 contes a la vora de la Independència; autor prolífic també en narrativa, amb llibres predominantment de narrativa juvenil, com ara la trilogia composta per Els ulls del llac, L’ull de Zeus i Terra de déus, les novel·les L’Elegit, Els greixets, Amable, Uendos, Camí d’amor,Els fantasmes del Lacrima Coeli, Somiant amb Aleixa –Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida, el recull de relats Fronteres de vidre, escrits que traspuen realisme màgic en cada paraula, i la novel·la històrica El vol de l’Esparver.

LA POESIA

            El principal enemic de la creativitat és el bon judici, ens deia Picasso, i aquesta sentència ja em va bé per extrapolar-la a la creativitat poètica: si no es transcendeix allò que la lògica ens diu que tenim a l’abast i el que veuen els nostres sentits, ens oposem a la poesia. Des que vaig llegir un assaig del gran mestre Octavio Paz, El arco y la lira, sempre que he pogut he fet servir l’expressió que ell fa servir per definir l’objecte de la poesia: el poema ha de parlar d’Allò Altre, com una mena d’evocació, no de testimoniatge ni traducció textual d’un interior commogut, ni ha de ser gènere autobiogràfic pel fet de considerar que la bellesa equival a la veritat de les meves paraules. Allò Altre ens retrotrau a una mirada distinta, imaginar una porta sense cap objecte real que es pugui deformar. Allò Altre és un somieig místic on el subjecte es desencadena i creu apuntar cap a la totalitat. Expressar l’inexpressable, i saber també que es queden curtes les paraules. L’excés del llenguatge és l’excés del ser perquè som paraula i som llenguatge. Tot, necessàriament, ha de ser contingut pel llenguatge, tot i ser insuficient. Així, els qui acostumem a quedar atrapats pel símbol i la imatge, anirem passant-nos la pilota dialèctica de forma permanent: la tensió que se’n deriva és tan seductora i de vegades ens deixa tanta sequera que el desig sempitern acaba sent la manera de viure que més estira. El judici de la raó sotmès a l’al·lucinació del llenguatge. Això és la poesia. Crea l’objecte, el desmunta, cerca tombar i fer nàixer nous girs d’expressió, incursions visuals i, el que, al meu parer, es tracta de fer palès en aquest llibre, potser de manera de intencionada, perquè la poesia ja té aquestes coses sorprenents, generar del no-res un joc entre dimensions aparentment oposades. La poesia hauria d’entrar en el territori d’allò imprevisible, de la improvisació surrealista i de l’horror amb què alguns autors importantíssims han copsat la realitat. Malgrat les formes i estructures poètiques a què estem habituats, que no ens enganyen: açò no va de fer o no versos. És clar que la poesia té el seu origen en la cançó popular i en el mite, i que potser per això hi trobem quelcom d’intemporal, de present il·limitat; tanmateix, el gènere poètic, penso, ha deixat de ser una forma, un recipient. Torno a rescatar Octavio Paz, en aquest mateix llibre, al voltant de les formes en la lírica: un sonet és una estructura, no té perquè ser un poema, així com un text en vers lliure tampoc necessàriament és un poema. La conclusió és que la poesia té a veure amb els continguts, amb el dir, amb allò que raja i que va escrivint-se, sigui un fragment d’una novel·la o sigui tot un poema narratiu. Tanmateix, encara no som capaços de trencar absolutament amb els gèneres literaris i necessitem veure la poesia així com estem acostumats: en vers, curt o llarg, rimat o no. I ja està bé que d’alguna manera es continuï utilitzant la forma versal perquè una d’entre les moltes propietats de la poesia, és el maneig dels silencis. El blanc, importantíssim propulsor de la imatge, generador de fornícules de paraules, esclata en la teva infinitud, el temps del poema.

Aquí és important fer un incís per tal de parlar del temps de la poesia. El material amb què es basteix un text poètic, habitualment és el símbol, o l’enaltiment d’una determinada situació que, per la seva dominància en el text, acaba sent destacada respecte de les altres. Això, afegit a què el text poètic pot resultar una entitat tancada i replegada sobre si mateixa, dóna lloc a un etern retorn del present inesgotable. El temps del poema és paral·lel al nostre temps cronològic; i no només de la poesia, sinó de qualsevol obra literària i d’altres formes de manifestació de l’art. El propi procés narratiu o descriptiu genera un temps intrínsec al text que no es correspon a l’extern. I si hi ha temps, també es genera un espai. Aquí m’agrada molt recordar el poeta Phillippe Jaccottet quan deia que el poema és una veu, no un espai tancat. És veu en tant que és llenguatge i en tant que és moviment, però eixe ritme intrínsec, eixa exploració dels límits de la música, del so i de la paraula també ocupa un lloc. Com es defineix aquesta ocupació, ja és un més dels seus misteris.

Aquest comentari sobre l’espai i el temps enllaça amb la següent idea, ja acostant-nos més al poemari que ens ocupa. La manera en què, crec, es mou la poesia des del moment en què l’individu sent la necessitat d’utilitzar aquest mecanisme d’expressió, és en el sentit de l’excavació i la profunditat. La poesia no està feta per a expressar les coses que es veuen a simple vista tal i com són, sinó per fer veure allò que passa habitualment desapercebut, l’invisible. La representació gràfica del fet poètic se m’insinua, sovint, com un acte violent contra la lògica, contra el cos. Una agressió investigadora. I en aquest punt, potser podríem dir que la poesia ocupa eixe lloc que dintre de nosaltres es reserva per a les coses ocultes, les inconscients, les inexplorades. Multiplicitat d’autors ho han definit com una mena de presència que és alhora pròpia i aliena: jo és l’altre, jo sóc l’altre, són algunes de les formes de dir-ho. A mi m’agrada dir-li també animal, bèstia, abisme. I s’accedeix en esta arqueologia interior, separant les capes de la terra o les capes del teixit biològic de l’organisme. I aquí dic eixa expressió que a alguns ha sorprès: concep la poesia com un acte quirúrgic, una exploració, una escissió i una continuïtat entre l’interior i el món de fora. Quina llum  més abellidora, la que regala la paraula que penetra, cerca i es perd allà en els racons de l’ésser, quina manera de tocar el sagrat, l’abolició de la raó i de les coses rutinàries! El deliri del llenguatge és poder ser Déu. Jo crec que, sovint, ho aconsegueix.

I aquí ja començo a parlar del llibre i del motiu del llibre. L’anècdota està explicada en l’epíleg que vaig escriure per a aquest poemari: l’autor buscava una paraula adient per al títol del llibre i vam estar reflexionant al voltant de l’assumpte presumptament escatològic d’estar escrivint sobre insectes i de la manera en què alguns es posaven en comunicació amb el subjecte. I així va nàixer aquest estrambòtic títol, el sufix del qual, -ostomia, no és ni més ni menys que una paraulota mèdica que significa drenatge, comunicació. I vam ser conscients en aquest punt, que sí, que efectivament, es pot fer poesia d’allò que, en general, pot arribar a fer fàstic, que tots compartim cicles vitals semblant amb aquests animalons i que ja hi ha prou de tancar tant les coses en la raó: la vida és molt més animal del que sembla, i les coses miserables també poden ser objecte de la poesia.

Si resseguim una mica els clàssics de la literatura, veiem que ja autors com Baudelaire, Isidore Ducasse, Leopoldo María Panero, i filòsofs com Georges Bataille, han travessat fort pel trencament de la moral de la pulcritud que també estava massa present en la poesia. La literatura no ha de tenir barreres morals, ni polítiques ni religioses. L’art ha de posar-se al servei de l’home, amb tots els ets i els uts. I això és el que s’aconsegueix amb la violació de la correcció, la violació, a vegades, de la gramàtica, i la violació, verbalment, de l’organisme, per escarotar algunes consciències.

EL LLIBRE

          Insectostomia és un més dels jocs poètics del seu autor. Cada llibre és plantejat com a repte distint: Francesc Mompó ha escrit poemaris de tercets, d’alexandrins, tot jugant amb la forma, com comentàvem adés; poemes en prosa, haikus i altres estructures que ha anat investigant al llarg de la seva trajectòria, com ara aquesta que ens presenta, que podríem classificar com una deformació del clàssic haiku a la manera catalana, conformat per tres versos de 4-6-4 peus cadascú, tal i com va marcar en el seu moment Salvat-Papasseit. Els poemes estan formats per dos versos, dues oracions de llargària distinta, de la qual la última i més curta és la que s’assemblaria més al kireji del haiku, aquell salt en la narració o descripció del breu poema. Este estirament del haiku permet una major llibertat d’expressió en la que seria la part més explicativa del poema, acostant-se a voltes a l’aforisme o reflexió breu i enginyosa, com per exemple, el poema XXIV (pàg.36), dedicat a l’alacrà (text), que podria interpretar-se, a banda d’avisar el lector o escriptor de la picada de la paraula o de la poesia, en aquest cas, com a advertència que allò que es fa de manera arriscada, pot tenir conseqüències.

            He parlat de l’estructura, però pel que fa a la temàtica del poemari, també en podríem extreure suc. En el llibre apareixen registrats noranta-nou insectes del nostre país, alguns d’ells veritablement bonics, d’altres, però, almenys per a la que parla, que té fòbia als insectes, no tant. L’autor pretén diverses coses amb aquesta inclusió de l’insecte en la poesia:

  1. No es tracta simplement d’una feina de recol·lector d’espècies animals, és a dir, el llibre no té voluntat científica, que és una de les característiques que també el poeta Pere Bessó destaca en el pròleg.
  2. És un bestiari personal on predomina la poesia i la subjectivització de l’objecte, en este cas, l’insecte. Es vol fer literatura mitjançant aquesta realitat que conviu amb nosaltres i que aquí es fa paraula.
  3. S’ha tractat de plasma diversos aspectes de cada entitat: hàbitat, cicles vitals, costums, aparença física…I, sobretot, i el més important, extracció i paral·lelisme d’aquestes característiques en referència al subjecte poètic.

En aquest sentit, trobem diversos aspectes vitals que l’autor tracta: hi ha exemples de poemes polítics, poemes per al record, poemes de l’insecte humà i de l’insecte poeta, poemes on es trenca aquesta barrera que abans he esmentat entre escatologia i el món lluminós d’allò pulcre i de la raó. Potser per la procedència de l’autor, trobem un vocabulari que ens transporta a una textura, diguem-ne, rural del poema i, per tant, propera. Posaré alguns exemples:

  1. Poema-aforisme o poema-consell, com el que abans us he presentat. El to que s’utilitza sovint pot recordar el de les dites populars o els refranys; d’altres, són advertències d’aspectes vitals molts diversos, com per exemple, el que l’autor dedica a la vídua negra (XXXII, pàg.44) o a l’arlequí roig (XLVII, pàg. 59), on es torna a incidir en l’abisme que és la literatura i els seus efectes secundaris.
  2. Hi ha poemes que denuncien, inevitablement, desastres històrics i polítics, que, crec, no cal tornar a recordar en aquest moment, però que tothom ara té presents. Exemple d’açò són dos poemes, com ara el dedicar a la xinxa (poema LX, pàg. 72), a la mosca tse-tse (XLVI, pàg.58) o al corc (XXV, pàg. 37).
  3. Un dels aspectes temàtics remarcables tant en aquest volum com en tots els llibres de l’autor és la gran importància que dóna a la memòria i al record d’infantesa. I és que, com deia Estellés, som animals de records. També un gran poeta del País Valencià, Jaume Pérez Montaner, també l’ha tracta abastament en la seva poesia. El record necessari però alhora el record que ancora en un passat insalvable. Records d’infantesa, detalls de la casa pairal apareixen abastament al llarg del poemari, de manera més o menys explícita. Tenim el poema dedicat al grill (XXVI, pàg. 38) i a les tisoretes (XXIX, pàg.41).
  4. I com som animals, i animals poètics, no podia faltar una mostra de poemes amorosos i eròtics, tema tan recorregut en la poesia universal i de totes les èpoques. El poema XXX ens hi acosta a aquest aspecte, dedicat al sabater que crec recordar, és aquella espècie d’aranya que va solcant la superfície de les aigües entollades i va deixant enrere una estela d’ones i dansa amb les seves llargues extremitats (pàg. 42). També el poema de l’atlanta, el LXIX (pàg. 81) ens fa una comparança potser entre alguna peculiaritat d’aquest insecte amb els llavis i fluids corporals.
  5. No podem deixar de costat un apunt que també considero interessant al voltant de les influències de l’autor. En l’obra de Mompó, permanentment apareixen referències als clàssics francesos per la seva formació intensa i intensiva en la literatura i cultura franceses. Aquí de bell nou apareixen les flors de Baudelaire, en el poema dedicat al dard ros (XLIX, pàg. 61) i e dedicat a les mosques, on es fa visible aquest concepte de l’Altre que ja van tractar clàssics com Rimbaud o Nerval (XXXI, pàg.43).
  6. Altra característica temàtica que veiem, és la clàssica preocupació de l’escriptor per reflexionar sobre l’escriptura, sobre el llenguatge, el text i la funció de l’escriptor, artista i poeta. En el poema XLIII, el de les falenes (pàg.55) veiem com el text es fa subjecte poètic i s’és capaç de trobar semblança entre dimensions oposades, com feia referència a l’inici de la presentació: es pot trobar comparances entre escriptura i insectes, aspectes escatològics presents en la natura que són capaços perfectament de conviure amb la reflexió literària dintre d’un poema. També hi ha cabuda aquí per als tropos literaris, aquells recursos que potencien el sentit o la sonoritat del text, com per exemple el del poema LXIII (pàg.75).
  7. Com he exposat anteriorment, veiem en aquest poemari la voluntat de tractar qüestions fisiològiques explícites inserides en un marc líric sense que quedi deformada la bellesa. Poemes com el LXXIII (pàg. 85) i el XXXVII (pàg.49), així ens ho mostren.
  8. I l’última característica, pel que fa a la temàtica, que considero important, és la violació de la perspectiva de la veu del subjecte i de la primera persona. El poeta va desenfocant permanentment la veu principal des de l’objecte (insecte), al subjecte (jo líric). Així, veiem que de vegades pren la veu l’insecte i d’altres, el jo poètic. En el joc de la personificació, potser augmenta l’objectivitat del text i, sobretot, la capacitat de creuar abismes. En altres ocasions, el subjecte està amagat i trobem una descripció en tercera persona, allunyada de tota implicació del jo líric, que podria recordar-nos els clàssics haikus japonesos, on la individualitat era inexistent i el poema era una pissarra on escriure els trets agradables de la natura. Exemples d’aquesta translació entre insecte i ésser humà les trobem als poemes II i LV (pàg. 67), on veiem que hi ha un desdoblament entre subjecte i insecte, però en el segon vers ja esdevé la fusió o simbiosi entre ambdós. Fluctuant és aquest lloc d’espills i de perspectives. Tot és possible en poesia, i tant ho considera així l’autor, que l’últim poema es titula ‘insecte poeta’ i, imagino, ja intuïu a què o qui fa referència (pàg.111).

En última instància, es tracta d’això, jugar amb la poesia, atrevir-se, llançar-se al vol del llenguatge que necessita ésser explorat i transgredit; jugar amb les imatges i plantejar reptes que ens emociones. El sentit del poema és investigar, ocórrer, esbudellar i deixar a l’aire allò que roman habitualment ocult, esperant que algú senti el seu batec. El desencadenament de l’ésser sotmès al llibertinatge de la paraula és la més gran virtut del gènere poètic.

Àngels Moreno

València, 09-12-16

FOTOGRAFIA: GarbiNet

Mariola Nos i Francesc Mompó. Insectostomia

Mariola Nos i Francesc Mompó. Insectostomia

Francesc Mompó a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó i Àngels Moreno a Espai Mariola Nos

Francesc Mompó a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó i Àngles Moreno a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó i Àngles Moreno a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó i Àngels Moreno a Espai Mariola Nos. Insectostomia

nòmada-grastrobar 15420874_10211386299990115_5832295337815607598_n

FRANCESC MOMPÓ PRESENTA “INSECTOSTOMIA” A ESPAI MARIOLA NOS.

 

Col·labora:

AJUNTAMENT DE VINARÒShttp://www.vinaros.es/

CA MASSITA FORN DE PA: https://www.facebook.com/camassita/

GRAN HOTEL PEÑÍSCOLA ****: http://www.granhotelpeniscola.com/

NÒMADA GASTROBAR: https://www.facebook.com/profile.php?id=100004218704701&sk=about

RESTAURANT RAFEL LO CRISTALERO: http://www.rafellocristalero.es/

 

 

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *