Club de lectura “Espai Mariola Nos”. Fixa XVI Entre dos palacios de Naguib Mahfuz (setembre-octubre 2016)
Naguib Mahfuz, (El Caire 1911-2006) va nàixer en el si d’una família de classe mitjana, de la qual fou l’últim dels set fills i rebé el seu nom en homenatge al ginecòleg copte Naguib Pasha Mahfouz (1882-1974). Ginecòleg que atengué el seu naixement. Des de molt jove va ser atret pels llibres i la seua mare el va portar sovint als museus d’història d’Egipte. Aquests llibres, més tard —junt amb els barris on visqué, el-Gamaleyya i el-Abbaseyya— es convertirien en un tema important en molts dels seus llibres. La família Mahfuz observava l’islam, i l’escriptor va rebre una educació estricta en el marc d’aquesta religió.
El 1919, assisteix a l’aixecament popular de la multitud contra els anglesos i a la seva severa repressió. Una escena que marcarà de manera durable el seu esperit i en què s’estrena el seu interès per la política. El 1924, ell i la seva família deixen Gamaleyya per instal·lar-se a Abbasseyya, un barri més residencial. Mahfuz va entrar a la Universitat Fuad I (actual Universitat d’El Caire). Va finalitzar la carrera de filosofia l’any 1934 i va començar a escriure articles en revistes com er-Risala, el-Hilal o Al-Ahram. Va decidir dedicar-se professionalment a l’escriptura l’any 1936.
Així mateix, s’interessà per les llengües estrangeres. Sobretot l’anglès, per la qual cosa es va proposar la tasca de traduir obres literàries en àrab. Temps després, Mahfuz va abandonar el món acadèmic per esdevenir funcionari públic, tasca que exercí fins a l’any 1972. Va treballar al ministeri egipci d’herències i donacions. També fou director de censura i director de la fundació d’ajuda al cinema del departament d’art. I, finalment, va servir com a consultor al ministeri de cultura.
La salut de l’escriptor va començar a deteriorar-se després de ser atacat l’any 1994 per fonamentalistes islàmics. El 1996, va ser catalogat per grups radicals islàmics com a «heretge» i sentenciat a mort. Des de llavors, es va mantenir pràcticament reclòs a casa seua. Només sortides esporàdiques i sota protecció policial. El 19 de juliol del 2006 fou hospitalitzat d’urgències en caure al carrer mentre passejava pel Caire. Després d’operar-lo d’urgències, morí el 29 d’agost del mateix any.
Obres. Durant els seus estudis universitaris, publica les seves primeres novel·les en els diaris i s’apassiona per l’escriptura de novel·les històriques. La seua obra esta marcada per la varietat dels seus centres d’interès i per la riquesa dels éssers humans que constitueixen la seua principal font d’inspiració. La primera etapa de la seua trajectòria literària abasta des del començament de la carrera literària de Mahfuz fins 1944.
Durant aquesta etapa, l’autor publica fonamentalment novel·les històriques ambientades en l’Egipte faraònic, així com articles filosòfics i literaris.
Una nova etapa, des de 1945 fins 1960. Compren la producció de la Trilogia del Caire. Entre dos palaus, Palau del desig i La sucrera, publicats entre 1956 i 1957. Fills del nostre barri, encara que va ser publicada el 1959, anuncia ja la següent fase en la producció de Mahfuz. Des del 1961 fins al 1967, que s’obre amb El lladre i els gossos, i en la qual la revolució va perdent progressivament les seves metes i els herois esdevenen antiherois solitaris i incompresos.
Posteriorment, entra en el corrent de l’absurd i abasta des del 1968 fins al 1972. En aquesta etapa, només escriurà contes surrealistes i onírics. Els personatges expressen l’ambient de pessimisme general que es viu després de la gran derrota àrab del 1967 davant Israel. Una obra d’aquesta etapa és La taverna del gat negre. Des del 1972 fins al 1998, les seues obres seran fruit de la utilització de tots els corrents literaris que havia exposat fins al moment.
Va participar activament en la vida literària egípcia animant salons literaris i prodigant el seu encoratjament a tota una generació de joves escriptors. Sempre va ser fidel al cercle dels seus amics (anomenats els Harafich), i als qui delectava pel seu esperit incisiu i el seu sentit de l’humor.
El 1988, obté el premi Nobel de literatura, que consagra una obra rica i variada. És la primera vegada que aquest premi va triar un autor àrab. Tot i que ja era un escriptor molt conegut al món àrab, la seua fama es va estendre ràpidament a Occident. Es converteix en un dels escriptors més admirats i respectats. Malgrat tot, la seua natural modèstia li impedia reconèixer que era l’escriptor àrab en actiu més important.
Resum. El títol de la novel·la es refereix al carrer on habita la família d’Abd el-Gawwad, protagonista de la història. Aquest carrer s’ubica al Caire vell o el Caire fatimí. El carrer de Bayn Qasrayn va ser la primera de la ciutat del Caire, ja que era la que separava els dos palaus dels governants del Califat fatimita.
Quan els palaus van ser destruïts, el carrer que els dividia va conservar el seu nom. La novel.la descriu el Caire. Els seus estrets carrerons, tendes, cafès… i la ingent varietat de personatges que viuen o malviuen en ells. Certifica el convuls Egipte del final del colonialisme i de la progressiva conversió en una potència. Ahmad Abd el-Gawwad té sotmesa a la seua esposa Amina fins a la humiliació sota el la llei musulmana.
No obstant això, en el barri és un home jovial amb els amics, aficionat al bon vi i seductor amb les dones. Els fills de tots dos, Yassín, enamorat com el seu pare dels plaers mundans, Jadiga, autoritària i poc agraciada, Fahmi, impregnat d’ideals nacionalistes, Aisha, la bella, i Kamal, són també víctimes directes de la moral hipòcrita d’Ahmad i viuen en un continu por a importunar els seus desitjos.
L’Obra. En aquesta obra es tracten diversos temes:
1r. La polarització sociopolítica del moment històric, a principis del segle XX; la novel·la es desenvolupa traçant un paral·lelisme entre la família protagonista i les seves vicissituds, i la història del país sencer, en un moment essencial de l’Egipte modern.
Les referències històriques i polítiques (el Wafd) són constants. Es nota que quan més s’emociona l’autor és en parlar del nacionalisme. L’escriptor ens retrata la classe mitjana, la baixa, i la petita burgesia, amb les seues contradiccions i a la recerca del seu paper històric.
2n. La Religió. Déu no apareix en la novel·la però els personatges contínuament l’invoquen. És difícil determinar el que pensa l’autor respecte a la religió, sembla que es protegeixi per por que se’l consideri infidel.
3r. La problemàtica femenina. En aquest període està sempre en relació amb els personatges masculins i on la dona només té dos camins, el de la virtut (mares, esposes o germanes) o el seu contrari (prostitutes, ballarines, cantores, etc..). En l’últim volum de la trilogia apareixeran algunes dones que accedeixen a la universitat, però que són una minoria.
4t. La ciutat, el Caire, o més aviat un determinat sector del mateix.
5t. Altres temes com l’enclaustrament, la resignació, l’amor, la prostitució, també apareixen al llarg de la novel.la. La Trilogia – “Entre dos Palaus” (1956), “Palau del desig” (1957) i “La Azucarera” (1957) – forma part de l’imaginari col·lectiu dels egipcis, fins i tot dels illetrats, ja que va ser adaptada en pel·lícula i sèrie televisiva.
NAGUIB MAHFUZ. ENTRE DOS PALACIOS
Personatges: els personatges es dibuixen amb claredat. Cadascun en la seua personalitat, amb el seu paper a la història i avançant i evolucionant al llarg de la narració.
Ahmad Abd el-Gawwad, el patriarca, és autoritari i té a la seua família sotmesa al terror. Però amb els seus amics es mostra loquaç, amant de la música, el bon vi i de les dones més belles. No dubta a tenir una aventura amb la seva veïna quan aquesta es queda vídua.
La senyora Amina (segona esposa del senyor Ahmad). Filla d’un seij, supersticiosa, no deixa de recitar l’Alcorà per protegir sa casa i la vida dels seus fills dels ifrit (esperits malignes). Viu subordinada als desitjos del seu espòs.
Yassín. Fruit del primer matrimoni del senyor Ahmad és el que més se li sembla. Freqüenta les tavernes i les males companyies. Passa dels braços d’una amant fins als de la següent.
Jadiga. Filla del matrimoni Ahmad i Amina. Poc agraciada físicament. Però de caràcter rebel i autoritari. El seu únic desig és casar-se abans que la seva germana Aisha.
Fahmi. Potser el més noble i apassionat de tots els fills del matrimoni al qual la negativa del seu pare al fet que es prometi a la seua veïna fa que la seua passió es torne cap a la política i els seus desitjos d’alliberar Egipte del protectorat anglès. És el gran perdedor de la història.
Aisha. És bella i submisa com la seua mare, no li importa renunciar a l’amor de la seua vida, encara que el destí li porta a casar-se amb el seu cosí i tenir una vida plàcida.
Kamal. El fill xicotet, entremaliat i ullet dret de la seua mare. L’autor sembla identificar-se amb ell, ja que va néixer el 1910 i, en el moment en què s’inicia la novel·la, tindria més o menys la mateixa edat . És el personatge que parla més clar, què més diu el que pensa. L’autor ho mira amb simpatia.
Traduït a 40 idiomes i amb una prolífica producció literària composta per unes quaranta novel·les i col·leccions de contes. Mahfuz va ser capaç de descriure amb una prosa acurada el comportament humà i els usos socials de la vida quotidiana fins al punt de perfilar algunes de les claus subjacents en la complexa realitat àrab dels nostres dies.
Katia Torrent
https://www.espaimariolanos.com/club-de-lectura/
