Etiqueta: Mariola Nos

Ahir, al passeig de Vinaròs vam gaudir d’una tarda magnífica escoltant a l’escriptor Victor Del Árbol parlar de la seua darrera novel·la “Antes de los años terribles”. Gràcies a tots per la vostra assistència 💜
Acte organitzat per la Regidoria de cultura.

………………………………………………………………………………

Ayer, en el paseo de Vinarós disfrutamos de una tarde magnífica escuchando al escritor Victor Del Arbol hablar de su última novela “Antes de los años terribles”. Gracias a todos por vuestra asistencia 💜
Acto organizado por la Concejalía de cultura.

Victor del Árbol
Victor del Árbol
Victor del Árbol
Victor del Árbol
Victor del Árbol
Victor del Árbol
Victor del Árbol
Victor del Árbol
Victor del Árbol

Mariola Nos. “Por encima de la lluvia”

Sabía por Víctor que el siguiente tema para su novela iba a ser el de los niños soldado. Me lo dijo un 28 de octubre de hace un par de años cuando vino a presentar, en la que entonces era mi librería, su última novela “Por encima de la lluvia”. Me acuerdo perfectamente del momento. Bajábamos por las escaleras de la segunda planta con prisas, porque esa noche no podía quedarse en Vinaròs y tenía que volver a Barcelona. “Los niños soldado, Mariola. Cambio de registro y estoy muy en ello, ya verás”. Y justo en ese momento pensé que era un tema para él, aunque no se lo dije. Y explico el porqué.

Sumergirse en la literatura del Víctor del Árbol es adentrarse en situaciones y personajes profundos. Por encima del género donde se le quiera situar, normalmente la novela negra, siempre ha destacado su lado existencialista. Personajes complejos y situaciones límites que obligan a la reflexión. Y no ha tratado temas precisamente fáciles: memoria histórica, maltrato o Alzheimer son algunos ejemplos sustrato de la disertación entre el bien y el mal, la condición humana y los temas fundamentales de la vida de los que a Víctor le gusta escribir, cuestionar y reflexionar. Añade a ello, un buen ritmo, una prosa cuidada y unas referencias y descripciones que te hacen vivir la novela en primera persona. Lo que los personajes sienten, viven o padecen, es lo que tú sientes, vives o padeces. Su historia, se convierte en la tuya. Hasta el final.

Así sucede en esta, su última novela. Antes de los años terribles.

«Antes de los años terribles yo era un niño feliz en ese lugar. La felicidad parecía el estado natural de la vida, algo tan obvio como que cada mañana salía el sol. Los primeros rayos de luz se colaban entre las ramas de palma del techo aquella mañana en la que todo empezó a cambiar.»

Esta es la historia de Isaías Yoweri, un hombre condenado a olvidar que representa y es la voz de todos esos niños que el ejército Ugandés denominado LRA, dirigido por el iluminado Joseph Kony (acusado por crímenes contra la humanidad y todavía hoy en paradero desconocido) secuestró para convertir en soldados o esclavos sexuales robándoles así su infancia y sumergiéndolos en un horror difícil de asimilar por aquellos que estamos en el otro lado de la vida.

Denunciado este horror en el 2012 por el colectivo “Invisible Children”, Victor del Árbol se suma a estas voces contando una historia que tiene casi todo de real, de la manera que mejor sabe hacer, novelándola. Y es así como consigue que empaticemos con todos los Yoweri existentes. Pero no solo con ellos sino también con una sociedad que ha sufrido y sufre el horror máximo.

Conoceremos la tragedia y la dicotomía moral de esos niños, que son en principio víctimas y que llegan a convertirse en verdugos, de la mano de Isaías, de su hermano Joel, de su amada Lowino y de otros personajes que nos enseñaran la dificultad para elegir el bien en un entorno que viene de por si determinado por el mal. Y entenderemos también la heroicidad de aquel que lucha por huir de la atrocidad. La fuerza interior que es necesaria para no rendirse.

Y es así, contándonos además la historia en dos planos temporales que significan el presente y pasado del protagonista, como Víctor del Árbol nos hace reflexionar una situación que espacio temporalmente nos es tan cercana y que en cambio resulta, para la mayoría, tan invisible.

Me creo al escritor, cuando comenta que África lo eligió a él y no al revés. Me creo totalmente que no pudiera no escribir esta historia cuando se entero de su existencia. Este es un tema del que él puede escribir, claro que si, porque si algo hace bien Víctor del Árbol es escribir sobre aquello que pertenece a la condición humana y no le es ajeno.

Esta historia es su particular “Corazón de las tinieblas” de Joseph Conrad: “Una experiencia llevada un poco, y solo un poco, más allá de los hechos reales”. En este caso, tal vez, más acá.

Una experiencia que no te dejará indiferente sino todo lo contrario.

https://www.planetadelibros.com/autor/victor-del-arbol/000040255

Espai Isabel- Clara Simó

Fira Llibre Vinaròs

Passeig Colom

De 11.30 a 12.30 hores

MARTÍ DOMÍNGUEZ

Martí Domínguez Romero neix l’any 1966 a Madrid, on el seu pare feia d’advocat. Als cinc anys torna amb la família a València, on viu fins a l’actualitat.

Nét del periodista i escriptor Martí Domínguez Barberà, creix envoltat d’art, música i literatura. Els germans Domínguez i Romero estudien en el Col·legi Francès de València, on reben una educació agnòstica. Així doncs l’idioma i la cultura francesa formen part del seu procés de formació. El francès, de fet, es converteix en la seva segona llengua després del català de l’Algemesí, d’on procedeix la seva família.

Gran observador de la naturalesa des de ben jove, decideix estudiar Biologia a la Universitat de València. Durant els estudis, Eliseu Climent li demana d’escriure un article setmanal de caire científic per a la revista El Temps, col·laboració que es manté fins a l’actualitat. Acabada la Llicenciatura comença el Doctorat en entomologia i coevolució, que el porta a viure tres mesos a París per a buscar unes arnes endèmiques al Muséum Nationale d’Histoire Naturelle, a la rue de Buffon. L’experiència de la visita al magatzem del museu li serveix per escriure el preàmbul de la seva primera novel·la, dedicada al biòleg francès Georges-Louis Leclerc. Poc després continua la recerca a la National Library d’Austràlia, on troba una extraordinària col·lecció literària d’autors del segle XVIII que l’ajuden a acabar la novel·la sobre el biòleg il·lustrat, titulada Les confidències del comte de Buffon (1997). Amb aquesta novel·la guanya els premis Octubre-Andròmina de narrativa (1997), Joan Crexells (1998) i Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1998).

Continua la recerca científica a la Congress Library de Washington. Durant la seva estada a la capital Nord-americana, aprofita el magnífic fons per a llegir sobre la figura de Goethe. D’aquestes lectures apareix, l’any 1999 la novel·la El secret de Goethe, guardonada amb el premi Prudenci Bertrana de novel·la (1999) i per segona vegada el Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2001).

També publica Peiximinuti (1993) i Bestiari (2000), dos reculls d’alguns dels seus articles publicats al setmanari El Temps, que demostren una gran cultura interdisciplinària. Amb paraules de Francesc Pérez, “sol posar en els escrits uns coneixements envejables de la realitat, sense massa abstraccions —no diré que sense cap fantasia—, com pertoca a un biòleg que ha fet bé la carrera i —cosa potser més important— que s’ha interessat per allò que estudiava. A aquestes dades afegeix àmplies dosis de cultura literària, lectures i referències textuals que en general no apareixen com a sobrevingudes ni com a crosses artificials, sinó que s’integren amb una aparent facilitat amb la resta de les frases de l’escrit.”

Al mateix temps col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació, com ara El País, Levante-EMV, Saó, L’Espill i La Vanguardia. Des del 2002 és professor titular de la facultat de Periodisme de la Universitat de València.

Amb El retorn de Voltaire (2007), novel·la guanyadora del premi Josep Pla, tanca la trilogia dedicada a la il·lustració francesa. Tal i com ens diu, en una entrevista l’abril del mateix any, “vaig començar la trilogia amb Les confidències del comte de Buffon, on ja apareixia Voltaire d’una manera reiterada. Si parles del XVIII necessàriament hi apareix, sempre, i fins i tot torna a aparèixer a El secret de Goethe. A més, va viure 84 anys, realment va omplir un segle, i sempre era atractiu i divertit. Buffon i Voltaire es duien prou malament i jo vaig tenir la sensació d’haver maltractat Voltaire al primer llibre i em va venir la idea de dedicar-li una novel·la. Volia parlar del nostre Voltaire, l’actual, que és l’antireligiós, el que lluita contra el fanatisme.”

L’any 2007 rep el Premi Nacional de Cultura de Periodisme de la Generalitat de Catalunya, per a la seva labor com a director de la revista de divulgació científica Mètode, editada per la Universitat de València.

L’any 2016 rep el Premi de la Crítica Catalana de Narrativa per “La sega” (2015), Proa, «una novel·la que cal situar entre les millors que ens descriuen la repressió de la postguerra en l’àmbit de la llengua i la literatura catalana», en paraules del jurat del premi; i  Premi de la Crítica Serra d’Or de novel.la.

L’any 2017 publica “L’assasí que estimava els llibres” també amb Proda Edicions. I la seua darrera obra, “Històries Naturals” en Pórtic editorial, una novel.la  il.lustrada per Perico Pastor en la que conjuga literatura i ciència. 

HISTÒRIES NATURALS

En aquest llibre, ocells, plantes, papallones, peixos i rèptils s’entremesclen amb els grans noms de l’art i

la literatura, com Leonardo da Vinci, Cézanne, Marcel Proust o Montaigne. Així són aquestes Històries

naturals del novel·lista, biòleg i periodista Martí Domínguez, bellament il·lustrades per Perico Pastor. El

lector veurà com aspectes extraordinaris de la natura s’enllacen de manera íntima amb la vida d’homes i

dones i amb la cultura de tots els temps. Històries naturals és un llibre per gaudir, per fullejar, per consultar,

per regalar i per descobrir la nostra relació amb aspectes sovint ocults del món natural.

https://www.diarilaveu.com/entrevista/87104/entrevista-marti-dominguez-plagues-horteta-molta-literatura

https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-marti-dominguez-histories-naturals/

https://www.escriptors.cat/autors/dominguezm/?

COIA VALLS

Coia Valls (Reus, 1960) és escriptora i actriu.

La tardor del 2010 va veure la llum la seva primera novel·la, La Princesa de Jade, publicada en català (Edicions Columna) i en castellà (Suma de Letras). Amb aquest llibre va guanyar el premi Néstor Luján de novel·la històrica.

Al 2012  va publicar, en català i castellà El mercader a Edicions B. Amb aquesta novel·la va ser guardonada amb el Premi dels Lectors de L’Illa dels Llibres, el Premi a la Millor Novel·la en Català de Llegir en Cas d’Incendi i el Premi a la Millor Novel·la Històrica 2012 de la web Novel·les Històriques. Tots tres per votació popular.

Al març del 2013, l’editorial Sperling & Kupfer l’edita en italià: Il mercante di stoffe. Pròximament sortirà una edició en portuguès al Brasil.

El 2013 publica, també en català i castellà, Les torres del cel a Edicions B.

El 2014 veu la llum La cuinera (Edicions B, en català i castellà).

Al febrer del 2015 surt la seva darrera novel·la, Amor prohibit (Edicions B, en català i castellà). L’editorial Sperling & Kupfer la publica en italià el 2016: Amore proibito.

El 2016 publica, també en català i castellà, Etheria a Edicions B.

El 2017 publica la novel·la inspiracional Si tu m’escoltes, en català i castellà a l’editorial Comanegra.

El setembre del 2018 l’editorial Rosa dels Vents reedita en català El mercader. Al novembre surt a llibreries la seva novel·la sobre la vida i l’obra de Louis Braille, el creador de l’alfabet que porta el seu nom: Els camins de la llum (Ed. Rosa dels vents); també en castellà a Ediciones B: Los caminos de la luz, que tambè ha estat portada al teatre. 

En el món de la literatura infantil i juvenil ha publicat el conte infantil Marea de lletres que maregen (Barcanova, 2010) i la novel·la juvenil L’Ombra dels oblidats (2011), a la mateixa editorial.

Com actriu ha participat en diverses obres teatrals i en el film de Jordi Lara, Ventre blanc, sel·leccionat al Busan International Film Festival de Corea del Sud. http://www.ventreblanc.cat/

Com a dramaturga, ha posat sis obres en escena, El mercader, Les torres del cel, La cuinera, Amor prohibit, Etheria i Els camins de la llum. Les representacions han tingut lloc a ciutats com ara Tarragona, Reus, Barcelona, El Morell, Constantí, Amposta, Figueres.

ELS CAMIS DE LA LLUM

Aquesta és la historia d’una revolució, protagonitzada per un nen, portada a terme des de l’anonimat, sense més armes que un punxó.

El petit d’una família de basters, els Braille, té un accident que li farà perdre la vista de manera gradual. La tenacitat dels qui l’envolten, i la seva pròpia, aconsegueixen teixir un camí d’aventura i descobertes que anirà molt més enllà del que ens atreviríem a somiar.

La vida d’en Louis Braille, un recorregut que ens parla de llums i d’ombres, de llibertat i d’opressió, de salut i de malaltia, de com l’enginy pot superar la manca de recursos, i que transcorre en paral·lel a la convulsa França de la primera meitat del segle XIX, en un temps de revoltes i esperances.

Coupvray, Paris, Limoges i Vichy són els escenaris que acullen la lluita d’un home de procedència humil que va descobrir la clau amb què els cecs trencarien les seves cadenes, mentre maldava per trobar l’essència de la felicitat.

La commovedora història del creador del sistema Braille, una impressionant novel·la de superació que recorda Las cenizas de Ángela.

Una gran saga familiar que ens trasllada a Oliver Twist de Dickens.

https://www.nuvol.com/critica/els-camins-de-la-llum/

https://www.vilaweb.cat/noticies/ampliaciocoia-valls-descobreix-la-historia-de-superacio-de-louis-braille-a-la-novella-els-camins-de-la-llum/

http://reusdigital.cat/noticies/cultura/coia-valls-novella-la-vida-de-louis-braille-els-camins-de-la-llum

https://www.todoliteratura.es/noticia/50358/novela-historica/coia-valls-publica-los-caminos-de-la-luz-una-novela-sobre-louis-braille-el-heroe-que-desafio-a-la-ceguera.html

http://www.illadelsllibres.com/once-catalunya-ret-homenatge-a-lescriptora-coia-valls-en-reconeixement-a-la-seva-trajectoria/

https://coiavalls.wordpress.com/

TONI HILL

Toni Hill (Barcelona, 1966) és llicenciat en Psicologia, encara que porta anys treballant en l’àmbit de la traducció literària.

En 2011 va publicar la seva primera novel·la, L’estiu de les joguines mortes (Debolsillo), que va ser un èxit instantani de crítica i vendes, i els drets de les quals van ser venuts a gairebé una vintena de països. A aquesta novel·la li van seguir Els bons suïcides (Debolsillo, 2012) i Els amants d’Hiroshima (Debolsillo, 2014), que van completar la reeixida trilogia de novel·la negra protagonitzada per l’inspector Héctor Salgado.

En Els àngels de gel, Toni Hill ens ofereix una magistral història d’intriga psicològica, que penetra en els racons més foscos de la ment humana alhora que ens reflecteix l’ambient d’uns anys marcats per la guerra i la tensió social.

Els àngels de gel (Grijalbo, 2016) va suposar un canvi en la trajectòria literària de l’autor, que va abandonar el policial més clàssic per a endinsar-se en una fosca intriga amb elements gòtics. Ara, amb Tigres de cristall, Toni Hill fa un nou gir i ens presenta una torbadora història de suspens psicològic sobre la culpa i la redempció ambientada en un conflictiu barri perifèric de Barcelona.

TIGRES DE CRISTALL

Una absorbent història de suspens psicològic que explora els límits entre la culpa i l’expiació.

Amb una trama intensa i plena de secrets, Toni Hill ens transporta a un barri mític del Cinturó Vermell de Barcelona, tant en els convulsos anys setanta com en l’actualitat, on uns personatges profundament humans es veuen atrapats en un conflicte marcat per la lleialtat, el silenci i la venjança.

Una absorbent història de suspens psicològic que explora els límits entre la culpa i l’expiació.

Amb una trama intensa i plena de secrets, Toni Hill ens transporta a un barri mític del Cinturó Vermell de Barcelona, tant en els convulsos anys setanta com en l’actualitat, on uns personatges profundament humans es veuen atrapats en un conflicte marcat per la lleialtat, el silenci i la venjança.

A la fi dels setanta, Víctor Yagüe i Juanpe Zamora van ser una mica més que simples companys de classe. La seva amistat, plena de confidències i jocs, d’alegries i pors, va depassar les parets de l’aula i es va estendre pels conflictius carrers de la Ciutat Satèl·lit. Fins al 15 de desembre de 1978. Fins al dia en què un succés tràgic va sacsejar la consciència dels veïns. Fins al moment en què els nois es van veure obligats a triar entre la lleialtat i la salvació.

Trenta-set anys després, tots dos tornen a trobar-se en aquest mateix escenari. Les seves vides han corregut sorts oposades. Juanpe és un home a la deriva, sense futur i amb un present tèrbol; Víctor, en canvi, pot considerar-se un triomfador. Potser per això s’asseu estranyament en deute amb el seu vell amic i decideix enfrontar-se als clarobscurs d’un cas tancat que, no obstant això, segueix embolicat d’inquietants preguntes que ningú vol respondre.

Però el que Víctor i Juanpe ignoren és que algú, en l’ombra, està escrivint la història d’aquest crim. Un relat revelador que, tal vegada, cap dels dos hauria de llegir.

Toni Hill ens brinda una història impactant i atmosfèrica que ho torna a confirmar com una de les grans plomes del gènere del nostre país.

https://librotea.elpais.com/libro/tigres-de-cristal

https://www.todoliteratura.es/articulo/novela-negra/toni-hill-regresa-tigres-cristal-absorbente-novela-suspense/20180530093358047833.html

https://www.delectoralector.com/tigres-de-cristal-toni-hill/

http://conversandoentrelibros.blogspot.com/2018/09/tigres-de-cristal-toni-hill-resena.html

https://elpais.com/cultura/2018/06/21/elemental/1529573212_107865.html

https://www.eldiario.es/cultura/Toni-Hill-escolar-Tigres-cristal_0_778322237.html

DAVID JIMÉNEZ

David Jiménez Martínez (Cartagena, 1978) és llicenciat en Biologia per la Universitat de Múrcia. En l’actualitat, després d’haver desenvolupat la seva carrera com a biòleg en l’àmbit del control de qualitat, exerceix a Castelló com a agent marítim de Vigilància Duanera, un cos policial adscrit a l’Agència Tributària que s’encarrega de la repressió del contraban.

Després de col·laborar durant uns mesos amb Castelló Notícies redactant articles sobre novel·la negra, va decidir fer el salt i va escriure Muertos de sobremesa (desembre de 2015, ACEN), amb la qual va aconseguir obrir-se un buit en el difícil panorama literari contemporani.

En 2017 publica amb Versàtil Edicions “Inspector sol” en la qual presenta l’inspector Marcial que continuarà com a personatge principal en la seva última publicació “No es tiempo de peros”, *també amb l’editorial Versàtil. Una incursió en la novel·la negra, la de David Jiménez que ha tingut una gran acceptació.

NO ES TIEMPO DE PEROS

Ella ja no és aquesta policia tímida que no s’atrevia a mirar-ho a la cara.

Ell ja ni tan sols és policia.

Tots dos han pagat un peatge massa alt per treballar al marge de la llei. Ara l’única cosa que els uneix és una causa comuna: trobar al Caçador.

Però compartir un objectiu no els converteix en companys, només en socis; uns socis que hauran de bregar amb una relació amor-odio basada en enganys.

Per a Zoe, Marcial és el millor mitjà per a descobrir al veritable culpable de la mort del seu nuvi. Per a Marcial, Zoe és l’única companyia humana que no li resulta insuportable.

La cerca del Caçador els uneix en un nou cas, però aquesta vegada res serà igual. Marcial ja no té una placa que li impedeixi desafiar les normes, i Zoe simplement ha deixat de complir-les. Tots dos iniciaran un descens als suburbis de Cartagena en la recerca d’una trama de blanqueig de capitals que esquitxarà de sang els fonaments de la ciutat.

Blog De tinta en Vena:  https://detintaenvena.blogspot.com/2019/02/no-es-tiempo-de-peros-david-jimenez-el.html

Blog Kayena: Negro sobre blanco;  http://kayenalibros.blogspot.com/2019/02/no-es-tiempo-de-peros-de-david-jimenez.html

Libros por doquier: https://www.librospordoquier.com/no-es-tiempo-de-peros/

Negro sobre blanco: https://lamagiadelosbuenoslibros.blogspot.com/2019/02/no-es-tiempo-de-peros-david-jimenez-el.html

¡Qué bello es leer!: https://belloesleer.blogspot.com/2019/02/no-es-tiempo-de-peros-david-jimenez-el.html?m=0

Renata en Guatemala: https://renataenguatemala.blogspot.com/2019/02/no-es-tiempo-de-peros-david-jimenez-el.html

Leyendo bajo la luz de la luna: https://leyendobajolaluzdelaluna.blogspot.com/2019/02/no-es-tiempo-de-peros.html

La coleccionista de libros y otras cosas: https://coleccionistacosas.blogspot.com/2019/02/no-es-tiempo-de-peros.html

El misterio de las letras: https://elmisteriodelasletras.blogspot.com/2019/02/no-es-tiempo-de-peros-de-david-jimenez.html

Jordi Ledesma presenta a Espai mariola Nos.

Jordi Ledesma (Tarragona, 1979)
La seua primera novel·la, Narcolepsia (Alrevés, 2012), finalista del Memorial Silverio de la Cañada de la Semana Negra de Gijón i publicada també a Mèxic explicava com un xic de classe mitjana podia arribar a convertir-se en un autèntic narcotraficant. En 2014 ens presenta El diablo en cada esquina (també amb l’editorial Alrevés).

LO QUE NOS QUEDA DE LA MUERTE
PREMIO PATA NEGRA 2017 LLIURAT PER USAL I PREMI NOVELPOL 2017. A MÉS D’UNA NOMINACIÓ PER Al FESTIVAL VALÈNCIA NEGRA

Jordi Ledesma ens presenta en “LO QUE NOS QUEDA DE LA MUERTE” una novel·la coral de personatges intensos i molt familiars per a tots els que tenim una edat.
Situa l’acció en una població de la costa mediterrània que ha viscut una enorme transformació urbanística i sobretot demogràfica en els últims quaranta anys. Arran de la mort d’un jove i de la mà d’un narrador omniscient Ledesma presenta un elenc de personatges a quin més representatiu de la societat del moment. Una societat dividida entre la classe alta (pijos) i els que viuen en el que ell denomina el tercer món. Entre aquells que viuen en primera línia de platja i els que no viuen en ella, els de segona. Un ambient sòrdid en el qual els personatges s’ens mostren amb les seues llums i les seues ombres. Fonamental la figura del Comandant de la Guàrdia Civil i de la seua dona Lucia.

La confusió entre bons i dolents, delinqüents i autoritat, i l’amoralitat de molts dels personatges que no es correspon en absolut amb el que seria esperable, donada la seua condició econòmica o social. Marginalitat, drogues i violència de la qual no es lliura quasi ningú. Negra d’argument però amb un tint crític de la societat del moment que es mostra directament des dels personatges, des de les conductes. Perquè Ledesma no jutja, planteja, descriu, narra, conta… I ho fa d’una manera impecable, amb un estil directe i una prosa cuidada que t’atrapa des del primer moment de la lectura.
El títol, “Lo que nos queda de la muerte” no pot ser més encertat, però no puc dir més, o desvetlaré un dels moments magistrals de la novel·la: el seu final.

Mariola  Nos

 

 

FOTOS: JOAQUIM BORT

 

PRESENTACIÓ JORDI LEDESMA A LA LLIBRERIA ESPAI MARIOLA NOS

PRESENTACIÓ JORDI LEDESMA A LA LLIBRERIA ESPAI MARIOLA NOS

PRESENTACIÓ JORDI LEDESMA A LA LLIBRERIA ESPAI MARIOLA NOS

PRESENTACIÓ JORDI LEDESMA A LA LLIBRERIA ESPAI MARIOLA NOS

jordi-ledesma-espai-mariola-nos

jordi-ledesma-espai-mariola-nos

PRESENTACIÓ JORDI LEDESMA A LA LLIBRERIA ESPAI MARIOLA NOS

PRESENTACIÓ JORDI LEDESMA A LA LLIBRERIA ESPAI MARIOLA NOS

PRESENTACIÓ JORDI LEDESMA A LA LLIBRERIA ESPAI MARIOLA NOS

 

 

PRESENTACIÓ JORDI LEDESMA A LA LLIBRERIA ESPAI MARIOLA NOS

MARIOLA NOS I JORDI LEDESMA

PRESENTACIÓ JORDI LEDESMA A LA LLIBRERIA ESPAI MARIOLA NOS

PRESENTACIÓ JORDI LEDESMA A LA LLIBRERIA ESPAI MARIOLA NOS

PRESENTACIÓ JORDI LEDESMA A LA LLIBRERIA ESPAI MARIOLA NOS

PRESENTACIÓ JORDI LEDESMA A LA LLIBRERIA ESPAI MARIOLA NOS

PRESENTACIÓ JORDI LEDESMA A LA LLIBRERIA ESPAI MARIOLA NOS

PRESENTACIÓ JORDI LEDESMA A LA LLIBRERIA ESPAI MARIOLA NOS

PRESENTACIÓ JORDI LEDESMA A LA LLIBRERIA ESPAI MARIOLA NOS

JORDI LEDESMAS A L'ESPAI MARIOLA NOS

 

MARIOLA NOS I JORDI LEDESMA

 

 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_Ledesma_%C3%81lvarez

LA URUGUAYA” DE PEDRO MAIRAL.

Pedro Mairal consigue en La uruguaya, editado por Libros del Asteroide, contar de un modo sencillo una contundente reflexión existencial narrada en primera persona. A partir de una crisis de pareja su protagonista, Lucas Pereira, cuestiona no solo tales relaciones, sino también la paternidad e incluso los modelos de familia en los que hemos sido educados.

Una historia tierna pero divertida, irónica y perspicaz que transcurre temporalmente en un breve espacio de tiempo y que consigue cautivar al lector. Una reflexión universal por lo propiamente humana, en la que cualquier lector puede verse de un modo u otro, reflejado. Una dosis de relativismo y desdramatización hacia situaciones complejas, duras i complicadas, pero en definitiva cotidianas. 

“LA URUGUAYA” DE PEDRO MAIRAL.

Pedro Mairal aconsegueix en “La uruguaya, editat per Llibres de l’Asteroide, explicar d’una manera senzilla una contundent reflexió existencial narrada en primera persona. A partir d’una crisi de parella el seu protagonista, Lucas Pereira, qüestiona no solament aquestes relacions, sinó també la paternitat i fins i tot els models de família en els quals hem estat educats.

Una història tendra però irònica i perspicaç que transcorre temporalment en un breu espai de temps i que aconsegueix captivar al lector. Una reflexió universal pròpiament humana, en la qual qualsevol lector pot veure’s d’una manera o un altra, reflectit. Una dosi de relativisme i des dramatització cap a situacions complexes, dures i complicades, però en definitiva quotidianes.

La uruguaya

LA URUGUAYA

PEDRO MAIRAL

Lucas Pereyra, un escritor recién entrado en la cuarentena, viaja de Buenos Aires a Montevideo para recoger un dinero que le han mandado desde el extranjero y que no puede recibir en su país debido a las restricciones cambiarias. Casado y con un hijo, no atraviesa su mejor momento, pero la perspectiva de pasar un día en otro país en compañía de una joven amiga es suficiente para animarle un poco. Una vez en Uruguay, las cosas no terminan de salir tal como las había planeado, así que a Lucas no le quedará más remedio que afrontar la realidad.

Narrada con una brillante voz en primera persona, La uruguaya es una divertida novela sobre una crisis conyugal que nos habla también de cómo, en algún punto de nuestras vidas, debemos enfrentarnos a las promesas que nos hacemos y que no cumplimos, a las diferencias entre aquello que somos y aquello que nos gustaría ser.

Publicada con gran éxito en Argentina en 2016, La uruguaya ha confirmado a Mairal como uno de los más destacados narradores de la literatura argentina contemporánea.

Mairal, Pedro

PEDRO MAIRALPedro Mairal nació en Buenos Aires en 1970. Su novela Una noche con Sabrina Love recibió el Premio Clarín en 1998 y fue llevada al cine. Ha publicado también las novelas El año del desierto (2005) y Salvatierra (2008), el volumen de cuentos Hoy temprano (2001), y los libros de poesía Tigre como los pájaros (1996), Consumidor final (2003) y la trilogía Pornosonetos (2003, 2005 y 2008). En 2007 fue nombrado uno de los 39 mejores jóvenes escritores latinoamericanos por el Hay Festival de Bogotá. Trabaja como guionista y escribe para distintos medios de comunicación. En 2013 publicó El gran surubí, una novela en sonetos, y El equilibrio, una recopilación de las columnas que escribió durante cinco años para el diario Perfil. En 2015 publicó en Chile Maniobras de evasión, un libro de crónicas. Su última novela, La uruguaya, se publicó en 2016 en Argentina con gran éxito de público y crítica.

https://www.espaimariolanos.com/ressenyes/

“CA MASSITA” FORN DE PA ATORGA LA FARINÀ D’OR 2016 A MARIOLA NOS.

Helena Guimerà, el cap visible i l’ànima de “Ca Massita” atorga la “Farinà d’Or 2016” a Mariola Nos.
Ca Massita és un forn de pa centenari gestionat per la mateixa família des de 1885 (cinc generacions) on elaboren pa i pastes de forma tradicional. Tot un referent a Vinaròs i creadors dels “xocorrocs” en homenatge als “Nanos i Gegants”. També elaboren altres pastes típiques com la coca celestial o la “farinà de repassos”, ja que se senten molt involucrats amb les tradicions i la cultura de la ciutat. Des del 2009 han creat un premi: “La Farinà d’Or”, un reconeixement a una persona o entitat que, com diu Helena, “fa poble”, que reconeix la tasca de divulgació de la cultura popular, del vinarossenquisme i en el cas de la guardonada d’enguany de qui porta “cultura” al nostre poble, qui fa feina del dia a dia, Mariola Nos, llibretera i per damunt de tot vinarossenca

Els premiats en les edicions anteriors han estat: Els germans Beltrán, “El camí del foc” (Tony Riolobos), Toño Forner, Xavi Palomo, Nasio Julián, Sebastià Casanova i l’artista Carles Santos.

FOTOGRAFIA: José L. Díaz. 

HELENA GUIMERÀ, "CA MASSITA"

HELENA GUIMERÀ, “CA MASSITA”

"CA MASSITA" FORN DE PA ATORGA LA FARINÀ D'OR 2016 A MARIOLA NOS.

“CA MASSITA” FORN DE PA ATORGA LA FARINÀ D’OR 2016 A MARIOLA NOS.

16179081_10208954745601711_3910865545320263378_o

16251560_10208954742321629_6833033159338699732_o

"CA MASSITA" FORN DE PA ATORGA LA FARINÀ D'OR 2016 A MARIOLA NOS.

“CA MASSITA” FORN DE PA ATORGA LA FARINÀ D’OR 2016 A MARIOLA NOS.

16251877_10208954729681313_6739591611943792269_o

16251954_10208954746521734_3109296516463282256_o

16252144_10208954722241127_6975721762552560550_o

16252200_10208954750281828_1906629031996266768_o

16252266_10208954726601236_6212124649530522622_o
16299562_10208954747441757_6882468426280531747_o

 

16299636_10208954734761440_2401740050028661838_o

 

"CA MASSITA" FORN DE PA ATORGA LA FARINÀ D'OR 2016 A MARIOLA NOS.

“CA MASSITA” FORN DE PA ATORGA LA FARINÀ D’OR 2016 A MARIOLA NOS.

 

16300382_10208954743721664_2219193838333942440_o

 

"CA MASSITA" FORN DE PA ATORGA LA FARINÀ D'OR 2016 A MARIOLA NOS.

“CA MASSITA” FORN DE PA ATORGA LA FARINÀ D’OR 2016 A MARIOLA NOS

16300507_10208954743561660_8334808234581502037_o

 

16402561_10208954722121124_4093854656577611495_o

 

"CA MASSITA" FORN DE PA ATORGA LA FARINÀ D'OR 2016 A MARIOLA NOS.

 

16402714_10208954740401581_4958945346872542154_o

 

"CA MASSITA" FORN DE PA ATORGA LA FARINÀ D'OR 2016 A MARIOLA NOS.

 

"CA MASSITA" FORN DE PA ATORGA LA FARINÀ D'OR 2016 A MARIOLA NOS.

 

"CA MASSITA" FORN DE PA ATORGA LA FARINÀ D'OR 2016 A MARIOLA NOS.

 

"CA MASSITA" FORN DE PA ATORGA LA FARINÀ D'OR 2016 A MARIOLA NOS.

 

"CA MASSITA" FORN DE PA ATORGA LA FARINÀ D'OR 2016 A MARIOLA NOS.

 

"CA MASSITA" FORN DE PA ATORGA LA FARINÀ D'OR 2016 A MARIOLA NOS.

 

16403285_10208954722161125_2698773569311543510_o

 

16403312_10208954744081673_6810889433254402153_o

 

16403385_10208954746601736_1005374243358426528_o

 

"CA MASSITA" FORN DE PA ATORGA LA FARINÀ D'OR 2016 A MARIOLA NOS.

 

16422443_10208954722201126_4738415283987756707_o

 

16422549_10208954725361205_7036236374914518007_o

 

16422777_10208954736601486_3976359230923127261_o

 

16423064_10208954735681463_4824540024350357774_o

 

16423066_10208954724201176_1516701316481439911_o

 

16423069_10208954749521809_5604207610672392926_o

 

16423178_10208954744401681_8806990334198490442_o

 

 

16300114_10208954740361580_1952755460050086790_o

 

16422443_10208954722201126_4738415283987756707_o

 

MARIOLA NOS ENTREVISTA A FRANCESC MOMPÓ (POEMARI INSECTOSTOMIA) I A ÀNGELS MORENO (EPILOGISTA).

En una tarda que podríem qualificar de màgica, Francesc Mompó va presentar el seu últim llibre de poemes que porta per títol “Insectostomia”. Prologat per Pere Bessó i epilogat per Àngels Moreno vam poder, prèviament a la presentació, xerrar amb ells. Adjuntem l’entrevista.

Donar les gràcies a Francesc, al públic assistent i a Àngels per l’excel·lent presentació. Tot un regal poètic.

NOTES PER AL’INSECTEPOETA. PER PERE BESSÓ

INSECTOSTOMIA

 El mosquit sap ben bé que, tot i petit,  
és una au de rapinya. 
Al capdavall, però, 
ell només agafa la seua panxada, 
no s’emporta la meua sang al banc.

(D.H.Lawrence)

I encara més, afegesc amb relectura meua del poeta anglés: ‘si els homes foren tan homes com els insectes, insectes, pagaria la pena d’observar-ne’. En efecte, des de les cultures més antigues i llunyanes  l’home –i el poeta, en concret- ha sentit sempre una fascinació pel món de les bestioles, en diríem una certa relació de mirada com d’encantament, una certa empatia, però també a voltes un refús. Els insectes han estat un material d’inventari en totes les literatures i és difícil de trobar un panorama de la literatura universal una tipologia de gènere que no en tinga cap referència: des dels contes de fades, fins a la literatura de la ciència ficció, faules i apòlegs, contalles; de la lírica més encesa a la cançó popular fins a refranys o acudits.

De l’oralitat a l’escriptura, la referència a aquests éssers menuts ha contribuït a marcar el pensament domèstic humà. I en la literatura catalana des del seu començament trobem referències adients que es prolonguen fins a la més rabiosa contemporaneïtat. Així, Maragall, Carner, Salvat-Papasseit, Brossa, entre d’altres, trobaren la magnificència dels insectaris dins de l’avantguarda. No hauré d’oblidar la seua presència en poetes com Valls i Jordà, l’Estellés o Llompart.

El treball de poètica ‘escolàstica’ de Francesc Mompó al voltant dels insectes, tanmateix, té un punt de partida diferent al de la majoria de poetes esmentats o repensats: no s’hi tracta de dignificar en un poema un tal insecte com, per exemple, el mosquit o la formiga, el grill o la papallona, i posar tot el nostre món referencial al seu abast. Francesc Mompó prefereix fer-ne la tria, l’inventari dels seus animalots més propers des de la infantesa.  És a dir, no es tracta de trobar un text d’un poeta interessant que alguna vegada hi donara cabuda i així arrodonir amb un punt d’esteticisme.  No. Això duria a parlar de la diferència entre el poeta urbanita i el poeta de vila. I és que per a aquest segon, és més fàcil comprendre la presència dels insectes casolans en la rememoració del paradisos perduts de la infantesa.

Un altre punt a remarcar a favor de la diferència és l’encoblament d’allò del món clàssic i actual (amb ressò d’avantguarda) en el tractament de l’escriptura: d’una banda, l’elecció/assumpció de la brevetat amb el parell de versos que conforma la uniformitat de tots i cadascun dels poemes. Mompó, que ja havia tastat aquesta característica del haiku, prefereix ara el parell de versos tot acostant-s’hi als dístics elegíacs, més enllà de l’obligació de la summa d’hexàmetre més pentàmetre grecollatí. El poeta fa servir, però, dues línies –lines– que excedeixen el vers nostrat, i que en molts casos, més que no una tendència libèrrima a la prosa, són la summa en la mateixa línia de versos codificats.

     ‘Veig el rastre de la serp hivernal (10)/ sobre la roca (4)’

I, d’altra, la progressió de la lectura, com d’un viatge iniciàtic del propi autor a través de cadascun dels insectes perquè, al capdavall els lectors s’hi troben amb l’aparició del darrer, sorprenent, o no tant: l’insecte poeta. Viatge que no refusa, però, la nostra implicació en el seguiment dels falsos dístics a plaer. La reivindicació del joc que ens hi proposa el propi autor:

‘Faig punta i taló als corrals dels jocs del fetge’ (II)…

Al llarg del poemari ens hem de trobar amb un sentit ben delicat en el tractament dels versos: podríem dir que el guany suficient és en principi ordenador formal de la retòrica. En aquest poemari, més que no en els seus anteriors treballs, la tasca de l’escriptura no només naix de la voluntat d’estil sinó que encara fa testimoniatge de la càrrega identitària del poeta que (re)viu en els versos. I tot i que no es tracta de fer un rol dels mecanismes emprats, els comentaré ociosament.

Respecte de l’estructura formal cal, abans que res, assenyalar l’acomodament de la composició analiticosintètica: l’anàlisi correspon a l’extensió del dos versos, excepte  la breu síntesi al final de la segona línia. Aquesta estructura mereixeria un tractament abundós que excediriael pròleg. L’estudi de contrast de l’estructura sintètica és d’una varietat aclaparadora; amb predomini, però, de les proposicions nominals absolutes. A tall d’exemple, vegem  LXVI, un text digne de comentari ni que fos per l’exuberància de l’adjectiu en la zona analítica :

‘Àgil, fenent, orgullosa, sensible, delicada quan cal, el damer roig

tasta la dolcesa oculta de la margarida. Melodia de silencis.’

                                         ***

Ja el mateix títol del poemari, ‘Insectostomia’,  mereix comentari a banda. Oscar Lopes ens ensenyava al voltant de la importància de la ‘semiòtica del títol’, i ací guanya, a més, el plus de tractament del nivell de llenguatge científic amb la mescla o la síntesi amb el nivell literari propi de la poesia, com es pot veure al llarg de la lectura.

La immensa majoria dels textos impliquen la veu en primera persona a través de la forma verbal, allò que és una apertura radical i subjectivaperò, en ocasions, el jo líric adopta en un desdoblament convenient la segona persona del verb i, fins i tot, l’aparent distanciament de la tercera, amb tensió objectivitzadora, amb què plaça l’observació i descripció d’alguns trets dels insectes, tot coadjuvant, fins i tot, a un incipient to narratiu, que és remarcable quan l’autor, en comptes del totpoderós present, empra formes verbals del passat, perfectives i imperfectives.

Alguns trets de la morfosintaxi del text: el paper substanciós del vocatiu, fins i tot remarcant el consell o admonició i, complint un acostament de l’insecte cantat al lector, un tret indiciari de diàleg o una mostració del desafecte del poeta (Corc, XXV):

‘Del Castell al tronc ans per fer forats i clots en la glotis de l’arrel

Que per cap bé ens visites, corc cabró. Bon colp de falç.’

El paper de l’adjectiu és d’assenyalar-hi amb rigor. Una riquesa d’adjectius connotadors amb tots els recursos desplegats en forma i contingut: atributs, epítets, cromàtics, doble adjectivació, superlatius però també algun que altre adjectiu culte que arrodoneix l’escassa ‘atmòsferacientifista’ dels textos (Lluerna, VI):

‘Cloc les parpelles de la gàbia intercostal

on serve lluernes de dolor. Daguerrotips lumínics.’

Pel que fa a la tipologia de les figures: en primer lloc, la rellevància de les metàfores, de gran riquesa creadora, malgrat alguna lexicalitzada. Metàfores des de les pures, a l’A de B o metàfores encadenades A de B de C. Paga la pena comentar que no poques voltes hi trobem metàfores que també suposen el procés d’animació: ‘badalls de la indecisió’ ‘prestatges del plor’, o joc de contraris i punts de sinestèsies: ‘campanades de silenci’. Vegem Borinot, XV, que en la seua excelsitud em recorda el conte ‘L’amor és cec’ de Boris Vian:

‘Ai, veia tantes vegades el borinot de les pupil·les de l’arbre

Topetant amb el vent de la vellesa. M’he tret els ulls.’

Fins i tot, la musicalitat externa dels versos es rejuga amb tota mena d’harmonies, cromatisme vocàlic o al·literació (Llangot, LXIII):

‘Llangueix el llangot llagotejant lleis i lloc o lleny al llac

 On trencar la cònica mimesi del cap. Aquella mudesa sonora.’

Finalment, un tret remarcable en l’escriptura de Francesc Mompó es la diversitat del tractament de l’humor. A penes, l’humor blanc (Dard Ros, XLIX):

‘El dard ros es llança sobre la flor pol·linitzant-la masculinament

Amb la seua espiritrompa. Les flors vénen de París.’

O amb el seny de la nostàlgia, tot recordant l’Estellés (Milpeus, LI):

‘Sent les mil petjades a la vegada expandir-se pels àtoms de plàstic

amb què em cobresc la vida. Encara tantes coses.’

Tampoc no s’està l’autor d’usar les referències prou explícites en els dístics: Machado (Cigala, XXII), Rimbaud, Artaud, Ducasse (Mosques, XXI) o de tarannà polític ‘Bon colp de falç’ (Corc, XXV), ‘Àlbum de la morta viva’ (Llombart)… Vegem-ne una reescriptura de l’insecte nacionalitari (Vespa, XXVII):

‘Inocules la malícia de l’estirp al rostre invasor

Que et destrossa el poble. Ai, vespa justiciera.’

Ens trobem, al capdavall, amb un registre significatiu que ens duu des de la ironia, la visió paròdica o satiricoburlesca de l’insecte a un tractament a voltes hiperbòlic. És el fil de cert descreïment de natura: sobretot, quan ens trobem davant de la humanització de l’insecte com a l’altra cara de la insectització del poeta.  En aquest sentit, recomane la lectura transgressora del darrer poema (Insecte poeta, XCIX) que, sense dubte, és lectura recalcitrant de l’ ‘ofici de viure’ i l’ ‘ofici de poeta’:

‘De vius colors, la nimfa de l’insecte poeta depreda versos

per esdevenir papallona de cenacles. De cuc a llimac.’      

PERE BESSÓ 

Mislata, 30 Setembre 2016

LA POESIA COM A EXCAVACIÓ.

LLOC, LLUM, TEMPS

Text al voltant de la presentació d’Insectostomia. Per Àngels Moreno. 

11082616_10206200513628697_6343321047304441342_n

INTRODUCCIÓ

Desitjaria que, comper a alguns autors, parlar sobre poesia –ja sigui d’altres o la pròpia- fos més senzill, almenys tan senzill com per a haver de prescindir d’aquest text que, forçosament, he d’escriure per mantenir un ordre lògic entre les idees que voldria exposar, però, sent una mica tolerant amb mi mateixa, no puc deixar de caure en l’evidència que, sigui com sigui, enllà d’anècdotes que més o menys poden allargassar un parlament, esbudellar un llibre de poemes comporta haver de deixar de banda, per al meu entendre, ràpidament l’objecte que va motivar la creació per anar fent una arqueologia d’allò a què, conforme entenem alguns, s’ha d’acostar el poema. I precisament aquí, crec, rau la complicació: presentar un poemari és presentar la poesia.

Abans que res, m’agradaria presentar-vos l’autor, tot i que alguns de vosaltres ja el coneixeu. Francesc Mompó i Valls va nàixer a l’Olleria (Vall d’Albaida). Estudià batxillerat a Albaida i, en acabant, es traslladà a València on es graduà en Psicologia. És llicencià en filosofia i ciències de l’educació i més endavant obtingué la titulació de professor de llengua i literatura catalana.Té diversos treballs tècnics i de creació publicats: articles de crítica literària; llibres d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, Joan Brossa, Joan Valls i Jordà publicats per la Forest d’Arana o poemes publicats en diverses revistes del país com ara Tendur, On brama la tonyina, Marxa Popular fallera, Brúixola… Ha participat en diversos actes cívic-culturals arreu del país: en les tertúlies poètiques de la Forest d’Arana; en actes organitzats pel col·lectiu l’Olla; en homenatges a Fuster, Estellés, Brossa o Joan Valls i en actes organitzats per la Real Societat Econòmica d’Amics del País; Escriptors al Terrat; Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians per la difusió de la literatura catalana al País Valencià. És vocal de la Junta Directiva pel País Valencià de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Ha publicat el poemari Viàtic marí, De la fusta a l’aigua, 55 maneres de mirar València, Suc de magrana, Atlàntic i aquest poemari que ara us presento; ha estat inclòs en l’antologia bilingüe catalano-portuguesa Mare Omnium i en el volum narratiu 22 contes a la vora de la Independència; autor prolífic també en narrativa, amb llibres predominantment de narrativa juvenil, com ara la trilogia composta per Els ulls del llac, L’ull de Zeus i Terra de déus, les novel·les L’Elegit, Els greixets, Amable, Uendos, Camí d’amor,Els fantasmes del Lacrima Coeli, Somiant amb Aleixa –Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida, el recull de relats Fronteres de vidre, escrits que traspuen realisme màgic en cada paraula, i la novel·la històrica El vol de l’Esparver.

LA POESIA

            El principal enemic de la creativitat és el bon judici, ens deia Picasso, i aquesta sentència ja em va bé per extrapolar-la a la creativitat poètica: si no es transcendeix allò que la lògica ens diu que tenim a l’abast i el que veuen els nostres sentits, ens oposem a la poesia. Des que vaig llegir un assaig del gran mestre Octavio Paz, El arco y la lira, sempre que he pogut he fet servir l’expressió que ell fa servir per definir l’objecte de la poesia: el poema ha de parlar d’Allò Altre, com una mena d’evocació, no de testimoniatge ni traducció textual d’un interior commogut, ni ha de ser gènere autobiogràfic pel fet de considerar que la bellesa equival a la veritat de les meves paraules. Allò Altre ens retrotrau a una mirada distinta, imaginar una porta sense cap objecte real que es pugui deformar. Allò Altre és un somieig místic on el subjecte es desencadena i creu apuntar cap a la totalitat. Expressar l’inexpressable, i saber també que es queden curtes les paraules. L’excés del llenguatge és l’excés del ser perquè som paraula i som llenguatge. Tot, necessàriament, ha de ser contingut pel llenguatge, tot i ser insuficient. Així, els qui acostumem a quedar atrapats pel símbol i la imatge, anirem passant-nos la pilota dialèctica de forma permanent: la tensió que se’n deriva és tan seductora i de vegades ens deixa tanta sequera que el desig sempitern acaba sent la manera de viure que més estira. El judici de la raó sotmès a l’al·lucinació del llenguatge. Això és la poesia. Crea l’objecte, el desmunta, cerca tombar i fer nàixer nous girs d’expressió, incursions visuals i, el que, al meu parer, es tracta de fer palès en aquest llibre, potser de manera de intencionada, perquè la poesia ja té aquestes coses sorprenents, generar del no-res un joc entre dimensions aparentment oposades. La poesia hauria d’entrar en el territori d’allò imprevisible, de la improvisació surrealista i de l’horror amb què alguns autors importantíssims han copsat la realitat. Malgrat les formes i estructures poètiques a què estem habituats, que no ens enganyen: açò no va de fer o no versos. És clar que la poesia té el seu origen en la cançó popular i en el mite, i que potser per això hi trobem quelcom d’intemporal, de present il·limitat; tanmateix, el gènere poètic, penso, ha deixat de ser una forma, un recipient. Torno a rescatar Octavio Paz, en aquest mateix llibre, al voltant de les formes en la lírica: un sonet és una estructura, no té perquè ser un poema, així com un text en vers lliure tampoc necessàriament és un poema. La conclusió és que la poesia té a veure amb els continguts, amb el dir, amb allò que raja i que va escrivint-se, sigui un fragment d’una novel·la o sigui tot un poema narratiu. Tanmateix, encara no som capaços de trencar absolutament amb els gèneres literaris i necessitem veure la poesia així com estem acostumats: en vers, curt o llarg, rimat o no. I ja està bé que d’alguna manera es continuï utilitzant la forma versal perquè una d’entre les moltes propietats de la poesia, és el maneig dels silencis. El blanc, importantíssim propulsor de la imatge, generador de fornícules de paraules, esclata en la teva infinitud, el temps del poema.

Aquí és important fer un incís per tal de parlar del temps de la poesia. El material amb què es basteix un text poètic, habitualment és el símbol, o l’enaltiment d’una determinada situació que, per la seva dominància en el text, acaba sent destacada respecte de les altres. Això, afegit a què el text poètic pot resultar una entitat tancada i replegada sobre si mateixa, dóna lloc a un etern retorn del present inesgotable. El temps del poema és paral·lel al nostre temps cronològic; i no només de la poesia, sinó de qualsevol obra literària i d’altres formes de manifestació de l’art. El propi procés narratiu o descriptiu genera un temps intrínsec al text que no es correspon a l’extern. I si hi ha temps, també es genera un espai. Aquí m’agrada molt recordar el poeta Phillippe Jaccottet quan deia que el poema és una veu, no un espai tancat. És veu en tant que és llenguatge i en tant que és moviment, però eixe ritme intrínsec, eixa exploració dels límits de la música, del so i de la paraula també ocupa un lloc. Com es defineix aquesta ocupació, ja és un més dels seus misteris.

Aquest comentari sobre l’espai i el temps enllaça amb la següent idea, ja acostant-nos més al poemari que ens ocupa. La manera en què, crec, es mou la poesia des del moment en què l’individu sent la necessitat d’utilitzar aquest mecanisme d’expressió, és en el sentit de l’excavació i la profunditat. La poesia no està feta per a expressar les coses que es veuen a simple vista tal i com són, sinó per fer veure allò que passa habitualment desapercebut, l’invisible. La representació gràfica del fet poètic se m’insinua, sovint, com un acte violent contra la lògica, contra el cos. Una agressió investigadora. I en aquest punt, potser podríem dir que la poesia ocupa eixe lloc que dintre de nosaltres es reserva per a les coses ocultes, les inconscients, les inexplorades. Multiplicitat d’autors ho han definit com una mena de presència que és alhora pròpia i aliena: jo és l’altre, jo sóc l’altre, són algunes de les formes de dir-ho. A mi m’agrada dir-li també animal, bèstia, abisme. I s’accedeix en esta arqueologia interior, separant les capes de la terra o les capes del teixit biològic de l’organisme. I aquí dic eixa expressió que a alguns ha sorprès: concep la poesia com un acte quirúrgic, una exploració, una escissió i una continuïtat entre l’interior i el món de fora. Quina llum  més abellidora, la que regala la paraula que penetra, cerca i es perd allà en els racons de l’ésser, quina manera de tocar el sagrat, l’abolició de la raó i de les coses rutinàries! El deliri del llenguatge és poder ser Déu. Jo crec que, sovint, ho aconsegueix.

I aquí ja començo a parlar del llibre i del motiu del llibre. L’anècdota està explicada en l’epíleg que vaig escriure per a aquest poemari: l’autor buscava una paraula adient per al títol del llibre i vam estar reflexionant al voltant de l’assumpte presumptament escatològic d’estar escrivint sobre insectes i de la manera en què alguns es posaven en comunicació amb el subjecte. I així va nàixer aquest estrambòtic títol, el sufix del qual, -ostomia, no és ni més ni menys que una paraulota mèdica que significa drenatge, comunicació. I vam ser conscients en aquest punt, que sí, que efectivament, es pot fer poesia d’allò que, en general, pot arribar a fer fàstic, que tots compartim cicles vitals semblant amb aquests animalons i que ja hi ha prou de tancar tant les coses en la raó: la vida és molt més animal del que sembla, i les coses miserables també poden ser objecte de la poesia.

Si resseguim una mica els clàssics de la literatura, veiem que ja autors com Baudelaire, Isidore Ducasse, Leopoldo María Panero, i filòsofs com Georges Bataille, han travessat fort pel trencament de la moral de la pulcritud que també estava massa present en la poesia. La literatura no ha de tenir barreres morals, ni polítiques ni religioses. L’art ha de posar-se al servei de l’home, amb tots els ets i els uts. I això és el que s’aconsegueix amb la violació de la correcció, la violació, a vegades, de la gramàtica, i la violació, verbalment, de l’organisme, per escarotar algunes consciències.

EL LLIBRE

          Insectostomia és un més dels jocs poètics del seu autor. Cada llibre és plantejat com a repte distint: Francesc Mompó ha escrit poemaris de tercets, d’alexandrins, tot jugant amb la forma, com comentàvem adés; poemes en prosa, haikus i altres estructures que ha anat investigant al llarg de la seva trajectòria, com ara aquesta que ens presenta, que podríem classificar com una deformació del clàssic haiku a la manera catalana, conformat per tres versos de 4-6-4 peus cadascú, tal i com va marcar en el seu moment Salvat-Papasseit. Els poemes estan formats per dos versos, dues oracions de llargària distinta, de la qual la última i més curta és la que s’assemblaria més al kireji del haiku, aquell salt en la narració o descripció del breu poema. Este estirament del haiku permet una major llibertat d’expressió en la que seria la part més explicativa del poema, acostant-se a voltes a l’aforisme o reflexió breu i enginyosa, com per exemple, el poema XXIV (pàg.36), dedicat a l’alacrà (text), que podria interpretar-se, a banda d’avisar el lector o escriptor de la picada de la paraula o de la poesia, en aquest cas, com a advertència que allò que es fa de manera arriscada, pot tenir conseqüències.

            He parlat de l’estructura, però pel que fa a la temàtica del poemari, també en podríem extreure suc. En el llibre apareixen registrats noranta-nou insectes del nostre país, alguns d’ells veritablement bonics, d’altres, però, almenys per a la que parla, que té fòbia als insectes, no tant. L’autor pretén diverses coses amb aquesta inclusió de l’insecte en la poesia:

  1. No es tracta simplement d’una feina de recol·lector d’espècies animals, és a dir, el llibre no té voluntat científica, que és una de les característiques que també el poeta Pere Bessó destaca en el pròleg.
  2. És un bestiari personal on predomina la poesia i la subjectivització de l’objecte, en este cas, l’insecte. Es vol fer literatura mitjançant aquesta realitat que conviu amb nosaltres i que aquí es fa paraula.
  3. S’ha tractat de plasma diversos aspectes de cada entitat: hàbitat, cicles vitals, costums, aparença física…I, sobretot, i el més important, extracció i paral·lelisme d’aquestes característiques en referència al subjecte poètic.

En aquest sentit, trobem diversos aspectes vitals que l’autor tracta: hi ha exemples de poemes polítics, poemes per al record, poemes de l’insecte humà i de l’insecte poeta, poemes on es trenca aquesta barrera que abans he esmentat entre escatologia i el món lluminós d’allò pulcre i de la raó. Potser per la procedència de l’autor, trobem un vocabulari que ens transporta a una textura, diguem-ne, rural del poema i, per tant, propera. Posaré alguns exemples:

  1. Poema-aforisme o poema-consell, com el que abans us he presentat. El to que s’utilitza sovint pot recordar el de les dites populars o els refranys; d’altres, són advertències d’aspectes vitals molts diversos, com per exemple, el que l’autor dedica a la vídua negra (XXXII, pàg.44) o a l’arlequí roig (XLVII, pàg. 59), on es torna a incidir en l’abisme que és la literatura i els seus efectes secundaris.
  2. Hi ha poemes que denuncien, inevitablement, desastres històrics i polítics, que, crec, no cal tornar a recordar en aquest moment, però que tothom ara té presents. Exemple d’açò són dos poemes, com ara el dedicar a la xinxa (poema LX, pàg. 72), a la mosca tse-tse (XLVI, pàg.58) o al corc (XXV, pàg. 37).
  3. Un dels aspectes temàtics remarcables tant en aquest volum com en tots els llibres de l’autor és la gran importància que dóna a la memòria i al record d’infantesa. I és que, com deia Estellés, som animals de records. També un gran poeta del País Valencià, Jaume Pérez Montaner, també l’ha tracta abastament en la seva poesia. El record necessari però alhora el record que ancora en un passat insalvable. Records d’infantesa, detalls de la casa pairal apareixen abastament al llarg del poemari, de manera més o menys explícita. Tenim el poema dedicat al grill (XXVI, pàg. 38) i a les tisoretes (XXIX, pàg.41).
  4. I com som animals, i animals poètics, no podia faltar una mostra de poemes amorosos i eròtics, tema tan recorregut en la poesia universal i de totes les èpoques. El poema XXX ens hi acosta a aquest aspecte, dedicat al sabater que crec recordar, és aquella espècie d’aranya que va solcant la superfície de les aigües entollades i va deixant enrere una estela d’ones i dansa amb les seves llargues extremitats (pàg. 42). També el poema de l’atlanta, el LXIX (pàg. 81) ens fa una comparança potser entre alguna peculiaritat d’aquest insecte amb els llavis i fluids corporals.
  5. No podem deixar de costat un apunt que també considero interessant al voltant de les influències de l’autor. En l’obra de Mompó, permanentment apareixen referències als clàssics francesos per la seva formació intensa i intensiva en la literatura i cultura franceses. Aquí de bell nou apareixen les flors de Baudelaire, en el poema dedicat al dard ros (XLIX, pàg. 61) i e dedicat a les mosques, on es fa visible aquest concepte de l’Altre que ja van tractar clàssics com Rimbaud o Nerval (XXXI, pàg.43).
  6. Altra característica temàtica que veiem, és la clàssica preocupació de l’escriptor per reflexionar sobre l’escriptura, sobre el llenguatge, el text i la funció de l’escriptor, artista i poeta. En el poema XLIII, el de les falenes (pàg.55) veiem com el text es fa subjecte poètic i s’és capaç de trobar semblança entre dimensions oposades, com feia referència a l’inici de la presentació: es pot trobar comparances entre escriptura i insectes, aspectes escatològics presents en la natura que són capaços perfectament de conviure amb la reflexió literària dintre d’un poema. També hi ha cabuda aquí per als tropos literaris, aquells recursos que potencien el sentit o la sonoritat del text, com per exemple el del poema LXIII (pàg.75).
  7. Com he exposat anteriorment, veiem en aquest poemari la voluntat de tractar qüestions fisiològiques explícites inserides en un marc líric sense que quedi deformada la bellesa. Poemes com el LXXIII (pàg. 85) i el XXXVII (pàg.49), així ens ho mostren.
  8. I l’última característica, pel que fa a la temàtica, que considero important, és la violació de la perspectiva de la veu del subjecte i de la primera persona. El poeta va desenfocant permanentment la veu principal des de l’objecte (insecte), al subjecte (jo líric). Així, veiem que de vegades pren la veu l’insecte i d’altres, el jo poètic. En el joc de la personificació, potser augmenta l’objectivitat del text i, sobretot, la capacitat de creuar abismes. En altres ocasions, el subjecte està amagat i trobem una descripció en tercera persona, allunyada de tota implicació del jo líric, que podria recordar-nos els clàssics haikus japonesos, on la individualitat era inexistent i el poema era una pissarra on escriure els trets agradables de la natura. Exemples d’aquesta translació entre insecte i ésser humà les trobem als poemes II i LV (pàg. 67), on veiem que hi ha un desdoblament entre subjecte i insecte, però en el segon vers ja esdevé la fusió o simbiosi entre ambdós. Fluctuant és aquest lloc d’espills i de perspectives. Tot és possible en poesia, i tant ho considera així l’autor, que l’últim poema es titula ‘insecte poeta’ i, imagino, ja intuïu a què o qui fa referència (pàg.111).

En última instància, es tracta d’això, jugar amb la poesia, atrevir-se, llançar-se al vol del llenguatge que necessita ésser explorat i transgredit; jugar amb les imatges i plantejar reptes que ens emociones. El sentit del poema és investigar, ocórrer, esbudellar i deixar a l’aire allò que roman habitualment ocult, esperant que algú senti el seu batec. El desencadenament de l’ésser sotmès al llibertinatge de la paraula és la més gran virtut del gènere poètic.

Àngels Moreno

València, 09-12-16

FOTOGRAFIA: GarbiNet

Mariola Nos i Francesc Mompó. Insectostomia

Mariola Nos i Francesc Mompó. Insectostomia

Francesc Mompó a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó i Àngels Moreno a Espai Mariola Nos

Francesc Mompó a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó i Àngles Moreno a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó i Àngles Moreno a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó a Espai Mariola Nos. Insectostomia

Francesc Mompó i Àngels Moreno a Espai Mariola Nos. Insectostomia

nòmada-grastrobar 15420874_10211386299990115_5832295337815607598_n

FRANCESC MOMPÓ PRESENTA “INSECTOSTOMIA” A ESPAI MARIOLA NOS.

 

Col·labora:

AJUNTAMENT DE VINARÒShttp://www.vinaros.es/

CA MASSITA FORN DE PA: https://www.facebook.com/camassita/

GRAN HOTEL PEÑÍSCOLA ****: http://www.granhotelpeniscola.com/

NÒMADA GASTROBAR: https://www.facebook.com/profile.php?id=100004218704701&sk=about

RESTAURANT RAFEL LO CRISTALERO: http://www.rafellocristalero.es/

 

 

MARIOLA NOS ENTREVISTA A PALOMA SÁNCHEZ GARNICA.

MARIOLA NOS ENTREVISTA A PALOMA SÁNCHEZ GARNICA. Amant de la història i la literatura, Paloma Sánchez Garnica és llicenciada en geografia i història i en dret. Va exercir com a advocada però sentia massa implicació amb els casos que li tocava defensar, així que ho va deixar. Això li va permetre dedicar-se a la seva veritable passió…

MARIOLA NOS ENTREVISTA A PALOMA SÁNCHEZ GARNICA. Amante de la historia y la literatura, Paloma Sánchez Garnica es licenciada en geografía e historia y en derecho. Ejerció como abogada pero sentía demasiada implicación con los casos que le tocaba defender, así que lo dejó. Esto le permitió dedicarse a su verdadera pasión…

«Desde que empecé a escribir mi primera novela en enero del 2004, he encontrado mi lugar en el mundo:la lectura y la escritura llenan mis días.»
Sus novelas se han publicado con éxito en varios países,
entre los que destacan Brasil, Italia y Portugal.

LA SONATA DEL SILENCIO

Una novela con sabor a clásico.

Amor, amistad y traición

La novela que ja inspirado la serie de televisión

FOTOS: GabiNet

https://www.espaimariolanos.com/gallery/paloma-sanchez-garnica/

 

PALOMA SÁNCHEZ-GARNICA. “LA SONATA DEL SILENCIO” I “MI RECUERDO ES MÁS FUERTE QUE TU OLVIDO”.

FOTOGRAFIA: GarbiNet

 

Col·labora:

AJUNTAMENT DE VINARÒShttp://www.vinaros.es/

CA MASSITA FORN DE PA: https://www.facebook.com/camassita/

GRAN HOTEL PEÑÍSCOLA ****: http://www.granhotelpeniscola.com/

NÒMADA GASTROBAR: https://www.facebook.com/profile.php?id=100004218704701&sk=about

RESTAURANT RAFEL LO CRISTALERO: http://www.rafellocristalero.es/

ISLA DE LOBOS DE JOSÉ VICENTE PASCUAL.

“Isla de Lobos” ha obtenido el Premio Alfons el Magnànim de Narrativa 2016. Entre el jurado que le concedió el premio: Carmen Amoraga, Victor del Árbol y Rosa Ribas.

“Illa de Llops” ha obtingut el Premi Alfons el Magnànim de Narrativa 2016. Entre el jurat que li va concedir el premi: Carmen Amoraga, Victor de l’Arbre i Rosa Ribas

 

LA ISLA DE LOS LOBOS

Hombres de mar habitan el enclave de Isla de Lobos, al que llega un náufrago sin memoria pero con pasado. Poco más que una lengua de lava y piedras negras, un peñasco entre mares es aquel lugar, donde son personajes principales un geógrafo, un santero, un contador de olas y una señora que gobierna con mano de hierro los destinos de la ínsula, además de la mulata Esmeralda y su hija Albabella, que habla con los lobos de mar y vive en una gruta.

Y un volcán que vigila los designios de cuantos moran ese espejismo del tiempo, el pequeño retal de tierras y escolleras en mitad del océano, poco más que un grano de mostaza caído sobre el inmenso mantel del mar.

En ese universo de clausura, sobre el que pesa una maldición ineludible, la aparición de un hombre sin nombre y desnudo sobre la arena de la playa, arrojado por el oleaje, supondrá una amenaza que tratarán de conjurar imponiéndole una tarea casi imposible. Mientras le da cumplimiento, fuerzas mayores que las de un mortal trabajan calladamente para cambiar el destino de Isla de Lobos, ese confín que no aparece en los mapas y casi no está en el mundo.

Autor: JOSÉ VICENTE PASCUAL

Pascual, José Vicente

José Vicente Pascual ( Madrid 1956)es autor de numerosas novelas y relatos. Ganador de los premio Azorin (1989); Café Gijón (1993); Premio Alfonso XIII, Ediciones B 1996 . Con su novela”La hermandad de la nieve” ganó el premio Hislibris a la mejor novela histórica 2012; En 2013 ganó el Premio Hispania de novela histórica 20113 con “Almirante en Tierra Firme” . En 2015 publicó “Interrego “(Ediciones B ). Redactor y colaborador habitual en prensa escrita . Con “isla de Lobos “(Versátil) ha ganado el Premio de Narrativa Alfons el Magnànim 2016.

http://www.ed-versatil.com/web/

 

ISLA DE LOBOS DE JOSÉ VICENTE PASCUAL.

Homes de mar habiten l’enclavament d’Illa de Llops, al que arriba un nàufrag sense memòria però amb passat. Poc més que una llengua de lava i pedres negres, un penyal entre mars és aquell lloc, on són personatges principals un geògraf, un santero, un comptador d’ones i una senyora que governa amb mà de ferro les destinacions de la Insula, a més de la mulata Maragda i la seva filla Albabella, que parla amb els llops de mar i viu en una gruta.

I un volcà que vigila els designis de quants habiten aquest miratge del temps, el petit reta’l de terres i esculleres a la meitat de l’oceà, poc més que un gra de mostassa caigut sobre les immenses estovalles del mar.

En aquest univers de clausura, sobre el qual pesa una maledicció ineludible, l’aparició d’un home sense nom i nu sobre la sorra de la platja, llançat per l’onatge, suposarà una amenaça que tractaran de conjurar imposant-li una tasca gairebé impossible. Mentre l’executa, forces majors que les d’un mortal treballen calladament per canviar la destinació d’Illa de Llops, aquest confí que no apareix en els mapes i gairebé no està al món.

Autor: JOSÉ VICENTE PASCUAL

José Vicente Pascual ( Madrid 1956) és autor de nombroses novel·les i relats. Guanyador dels premis Azorin (1989); Cafè Gijón (1993); Premi Alfonso XIII, Edicions B 1996 . Amb la seva novel·la “La germanor de la neu” va guanyar el premi Hislibris a la millor novel·la històrica 2012; En 2013 va guanyar el Premi Hispània de novel·la històrica 20113 amb “Almirall en Terra Ferma”. En 2015 va publicar “Interrego “(Edicions B ). Redactor i col·laborador habitual en premsa escrita. Amb “illa de Llops (Versàtil) ha guanyat el Premi de Narrativa Alfons el Magnànim 2016.

Club de lectura Espai Mariola Nos. Per  Katia Torrent Fuertes. El pròxim 16 de novembre ens tornarem a veure a L’Espai per comenta la segona part de la novel.la La familia de Pascual Duarte de Camilo José Cela. Recordar-vos que la següent novel.la que llegirem és Desgracia de J.M. Coetzee, premi Nobel de Literatura el 2003 per una obra que retrata d’innombrables maneres la sorprenent implicació del foraster, i esdevingué el quart africà a obtenir aquest reconeixement.

Una vegada ja llegida tota la novel.la podem aprofundir en algunes idees que només de forma superficial van tractar a la tertúlia anterior.

 

  1. Examinen una per una totes les violències (tots els crims) de les que Pascual es declara culpable. De totes aquestes violències, de quines és un veritable culpable? Quin tipus de crims són? Podem distingir algunes diferències entre tots els crims de Pascual? “Yo, señor, no soymalo, aunque no me faltaríanmotivos para serlo”

 

  1. La novel.la va ser qualificada de “tremendista”, “patològica”, “moral” y “existencialista” però, què ens vol explicar Cela? Podem relacionar la història de Pascual amb la història real de l’Espanya de l’època? Quines frases de la novel.la demostrarien la relació, si es que penseu que hi ha relació?

 

  1. Un tema que també apareix al llibre és la solitud. Hi ha moltes referències a eixa situació no només personal sinó familiar, de la casa, de l’ambient…què conseqüències provoca? Què pensa Pascual? És la protagonista la solitud o és l’odi?  Copiem alguna frase per llegir i compartir.

 

  1. El títol, una vegada llegida la novel.la, que ens vol explicar? Per què no es va titular Pascual Duarte com la pel·lícula de Ricardo Franco? Jo crec que no va ser només perquè descriu a la seua família, què penseu?

 

  1. Analitzem les figures femenines de la novel.la i les seues relacions amb Pascual:

 

-Per què sa mare no té nom? Què pot simbolitzar?

-Com són Lola i Rosario? Què senten per Pascual?  Com són tractades?

-La relació entre sexe-dones-Pascual està present en el llibre, com influeix en les situacions que es van succeint

 

  1. Quina escena t’ha impressionat més? Podries explicar-la? I dir el perquè?

 

  1. L’humor negre està present en la novel.la, busquem algun exemple per comentar-lo

 

  1. Pascual al llarg de la novel.la va reflexionant sobre l’escriptura, què pensa? Fem un resumen de les seues idees i podrem conèixer millor qui és Pascual Duarte.

 

  1. Què recursos estilístics utilitza Cela en la novel.la?

 

Espere que la segona part vos agrade tan com la primera. Jo he gaudit molt del llibre i m’ha fet reflexionar sobre el que Cela ens va voler transmetre i, crec que va aconseguir. Pense, què llegir a mi me fa molt feliç, i espere que també a vosaltres.

Katia

 

“LA FAMILIA DE PASCUAL DUARTE” DE CAMILO JOSÉ CELA

RAFEL NADAL “LA MALEDICCIÓ DELS PALMISANO” A LA LLIBRERIA ESPAI MARIOLA NOS.

RAFEL NADAL

RAFEL NADAL “LA MALEDICCIÓ DELS PALMISANO” A LA LLIBRERIA ESPAI MARIOLA NOS. Rafael Nadal i Farreras (Girona, 1954) és periodista i escriptor català. Escriu a La Vanguardia i col·labora habitualment a RAC1, TV3. i 8TV. Ha estat director d’El Periódico de Catalunya des de maig de 2006 fins a febrer de 2010, període durant el qual el diari va rebre, entre d’altres, el Premi Nacional de Comunicació (2008), el premi al millor diari d’Europa de l’European Newspaper Congress (2008), el premi a la millor portada de l’any de la Society for News Design (2007) i el premi al millor disseny d’Espanya i Portugal, de la SND (2007).

Anteriorment, ha treballat en els principals diaris del país i ha ocupat diferents càrrecs de responsabilitat en empreses editores i grups de comunicació. Va guanyar el XLIV Premi Josep Pla de narrativa del 2012 i elPremi Joaquim Amat-Piniella del 2013 amb la novel·la Quan érem feliços (Edicions Destinos). A l’octubre de 2013 va publicar el llibre Quan en dèiem xampany (Columna edicions), Premi Anglada 2014.

Obres

  • Els mandarins(2011, Columna)
  • Quan érem feliços(2012, Destino)
  • Quan en dèiem xampany(2013, Columna)
  • La maledicció dels Palmisano(2015, Columna)

RESSENYA. PER MARIOLA NOS

El mateix Rafel Nadal ens diu de la seva novel•la “La maledicció dels Palmisano” que és una obra de ficció, que els fets que descriu i els seus protagonistes són responsabilitat seua. Però que els actes i successos que acompanyen el relat responen a la més estricta veritat històrica.

Espacialment, situa la narració en un poble al Sud d’Itàlia Bellorotondo i temporalment, els successos ocorren entre les dues grans guerres mundials. A destacar com la novel•la ens fa reflexionar sobre la irracionalitat d’haver patit en 25 anys dues guerres mundials. Ens recorda la barbàrie dels homes que van haver de participar en totes dues, i les perdudes familiars i emocionals de dones i xiquets que van viure l’horror més espantós.

Diré només que a mi, aquesta em sembla una història explicada des del cor, que relata no només una gran història d’amor sinó moltes. Recolzant-se en una història familiar en la qual inicialment dues dones (Donata i Francesca) intenten evitar la maledicció que recau sobre els homes de cognom Palmisano, Rafel Nadal ens parla de l’amor en majúscules. Crec que, intencionadament, el despulla de la seva part més negativa i l’enalteix. I que crec que ho aconsegueix perquè totes les persones que giren al voltant de la història se senten còmplices i part del destí d’un d’ells. L’empatia, l’orgull i la valentia de personatges que no renuncien a ser qui són i al que volen ser, malgrat les circumstàncies, els fan ser pinya i els fan ser forts. I no són les persones en aquest cas, les que fallen, sinó les circumstàncies, els moments històrics tan devastadors que els toca viure. El destí, al qual en definitiva, se li vol guanyar la batalla, és el seu enemic i sobrevola la novel•la fins a l’últim moment.

“No ho hem tingut fàcil, però li estem guanyant la partida al destí”.
Ressaltaré, finalment, l’acurada prosa de Nadal, que posa l’èmfasi en les coses petites, en aquests mínims detalls que ens atrapen i ens fan visualitzar com si es tractés d’una imatge, tots els paisatges i els moments de la novel•la.

https://www.espaimariolanos.com/ressenyes/

 

Col·labora:

http://www.granhotelpeniscola.com/

http://www.rafellocristalero.es/

https://www.facebook.com/camassita/?fref=ts

 

maledicció

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

PER VEURE LES FOTOS DE LA PRESENTACIÓ CLICA:

https://www.espaimariolanos.com/gallery/rafel-nadal-a-lespai-presentacio-la-malediccio-dels-palmisano/

 

https://www.espaimariolanos.com/espai-mariola-nos/